CORRENTIA
Opinió 03/06/2017

Deixar lliçons per a sempre

Guillem Frontera
2 min

Per alguns amics comuns, però sobretot per la lectura dels seus escrits, m’he pogut anar construint amb el temps una certa imatge de Carles Capdevila, que no contradiu, però obvia, la que me’n vaig fer per dues reunions a les quals vaig assistir i que ell, més o menys, presidia. Es tractava de xerrades prèvies a l’aparició d’Ara Balears, durant les quals Carles Capdevila, sense pretendre fer valer el seu paper de director del diari mare, volia insuflar-nos un esperit que en aquell moment vaig qualificar d’optimista. Servidor ja tenia l’experiència de ser requerit a actituds optimistes.

L’optimisme que se’ns demanava d’aplicar als escrits tenia una base de fe molt semblant a la fe religiosa –en el sentit més frívol del mot–. Havíem de ser optimistes perquè teníem l’obligació cívica d’empeltar optimisme a la societat –bé, als lectors–. Així, contribuiríem a crear sensacions positives, amb la creença que aquestes sensacions ajuden els pobles a escalar els cims dels seus somnis.

De la primera reunió amb Carles Capdevila, en vaig sortir una mica neguitós. Vet aquí un altre apòstol de l’optimisme, em vaig dir. A la segona reunió, vaig fer veure, crec, l’estat d’ànim que emanava del coneixement de l’estat de les qüestions elementals del nostre país. Podíem escriure amb alegre optimisme durant l’etapa de José Ramón Bauzá?

Hauria de passar un temps perquè servidor entengués què ens havia volgut dir Carles Capdevila. No és menester transmetre fatalisme estèril per donar a conèixer els fets i analitzar les situacions. Llegint-lo, aquest principi se t’instal·lava a poc a poc al talleret de les teves eines periodístiques; i no calia emprar-les cada dia ni en qualsevol plaça, però sí que les havies de tenir sempre a l’abast, perquè et permetien l’entrada d’un corrent d’aire fresc que esponjava ni que fos un paràgraf del teu escrit.

No hi ha res més satisfactori que aprendre d’algú més jove que tu. L’esperit periodístic de Carles Capdevila ofereix moltes entrades a l’aprenentatge. Però he de confessar que aquests darrers temps la seva actitud s’ha posat en clar com pocs periodistes, que jo sàpiga, la hi han posada: transformar la presència de la mort en una joiosa invitació a la vida. Aquestes lliçons són per a sempre i mereixen tota la nostra gratitud.

stats