OPINIÓ
Opinió 21/02/2017

Declaració (històrica) de Palma

Guillem Frontera
2 min

Que l’escenari era l’apropiat per crear i ampliar espais comuns a les tres comunitats de parla catalana se sabia des de l’endemà de la formació de govern a les comunitats balear i valenciana. En aquestes dues regions, és menester que governi alguna cosa semblant a l’esquerra perquè el tabú de la unitat lingüística i la comunitat cultural s’accepti amb un cert aire de naturalitat. Finalment, ha ocorregut –miraculosament?– allò que hauria de ser normal, i s’ha expressat, amb una certa altisonància, com a Declaració de Palma. La Declaració ha estat qualificada d’històrica, ara ho veurem. El temps perdut mai no és recuperable, però ens pot ensenyar a aprofitar millor cada minut per venir.

Tot el que s’ha escrit en forma de propòsit a la Declaració és just i necessari, i fins i tot té aquest aire d’indefinició que sol acompanyar el acords internacionals en matèria de cultura i humanitats: de forma que el compliment posterior dels acords, situats en espais boirosos i en temps sense límits, poden molt fàcilment no canviar res o, fins i tot, afavorir situacions pròpies de taifes. No serà el cas, hem de creure. Obligats com estem a l’optimisme –“parlo d’esperança / desesperançat” (Salvador Espriu)–, s’ha de fer tant com sigui possible per divulgar entre el comú de la gent la qualitat de la Declaració, perquè la gent la faci seva i reclami dels governants i altres responsables la seva traducció a fets més o menys descriptibles.

I costa, això ho haurien de tenir present els més directament implicats en aquesta tasca. No hi ha molt a llegir entre línies, com no sigui avaluar la manca de concreció d’uns objectius tan històrics o demanar explicacions per l’absència de la consellera de Presidència, titular de l’Institut Ramon Llull a les Balears. La Declaració manifesta el propòsit de “consolidar-lo”, i qualsevol té dret a preguntar-se si allò que es vol consolidar és la pura indigència a què el govern illenc, entre Presidència i Cultura, ha relegat aquest organisme; i/o les polítiques que l’han fet invisible. I per què aquestes polítiques s’han acarnissat en l’organisme que ens podria obrir més al món. En fi, siguem optimistes i esperem que el govern illenc no redueixi la cultura a un d’aquests illots que miram amb curiositat per un moment i que la navegació acaba perdent de vista.

stats