CULTUROSCÒPIA
Opinió 02/06/2016

Cultura? Quina cultura? (i II)

Ens aturarem en un concepte més ambigu: el de poble, i a la reflexió sobre quins han de ser els destinataris principals de les polítiques culturals

Pere Perelló / Pere Vicenç
3 min
"Trobareu més il·lustracions a http://maroliver.com/ca/.

Havíem començat l'article anterior referint-nos a la intenció manifestada pel regidor de Cultura de Palma "d'acostar la cultura al poble". Vérem que la concepció de cultura a què apel·lava, en les seves línies mestres, no es diferencia de la sostinguda pel discurs de la dreta, sigui el Partit Popular o Ciutadans. Avui ens detindrem en un concepte més ambigu: el de poble, i a la reflexió sobre quins han de ser els destinataris principals de les polítiques culturals.

Venint d'equips de govern que s'autodenominen d'esquerra, la interpretació més immediata de la referència al 'poble' hauria de ser la que evoca les classes populars i les precaritzades: aquelles que pateixen les dinàmiques d'explotació inherents al model econòmic vigent.

Pensem en una cambrera de pisos que es troba sotmesa a una doble jornada laboral: la de l'hotel, cada vegada en condicions més precàries, i la de casa, sovint amb tasques de cura d'infants i persones majors. Quines són les seves possibilitats d'accés a experiències culturals emancipadores? És a dir, que no es limitin al consum passiu, durant les escasses hores de lleure que li queden, dels continguts dissenyats per la indústria cultural: televisió, cinema de masses, música comercial, etc.? Pensem en els joves, en els migrants, en els aturats, en els pobres... Els governs del canvi, si volen ser una alternativa i no una simple alternança, tenen el deure de fer-se aquesta pregunta i de cercar-hi una resposta i una proposta d'actuació.

Lluny d'això, les nostres institucions semblen més interessades a continuar donant preferència a la programació d'experiències culturals dirigides al que consideren que és el perfil idealitzat del seu votant, així com a propostes que puguin resultar atractives per als turistes, satisfacin la indústria del sector i els seus lobbies; mantinguin les xarxes clientelars amb el sector de les empreses culturals (de gestió, de logística, etc.), i cerquin la legitimació de l’acció política en la consulta, no vinculant, als gremis corporatius (artistes visuals, escriptors, galeristes, reials acadèmies, crítics i comissaris…).

Potser una de les errades històriques de l'esquerra a les Illes ha estat pensar que fer polítiques culturals d’esquerres es redueix a contractar artistes d'esquerres i programar els continguts que suposadament agraden el votant d'esquerres, de manera que s'estableix una inèrcia endogàmica que ens explica força bé la palesa dificultat per eixamplar la base social del sobiranisme.

Allò exigible és que les polítiques culturals d’esquerres capgirin les prioritats. Que la primera sigui acostar l’experiència cultural a la població des de la convicció que 'experiència' no és el mateix que 'consum' i que no es pot entendre deslligada dels processos formatius ni del context en què es genera. És aquí on les associacions de veïns, biblioteques i casals de barri, escoles, instituts, sindicats, serveis d'ocupació i altres entitats properes a la quotidianitat de la gent haurien d'adquirir més rellevància per a l'acció cultural.

Perquè si "acostar la cultura al poble" no significa posar a l'abast de la gent els recursos per accedir a les experiències culturals a partir de les seves necessitats, context i interessos, i possibilitar el creixement personal i la integració en el teixit comunitari, aleshores no estam xerrant de polítiques culturals d'esquerres, ni tan sols de país –per molt que s'omplin de continguts autòctons–, sinó de reproduir una cultura dominant. I això, ara sí, "l’esquerra no s’ho pot permetre".

stats