Publicitat
Publicitat

Cristina i Artur

La Cristina i l'Artur tenen el mateix passaport: són ciutadans d'un mateix estat de la Unió Europea. Però el tracte que reben tant dels fiscals d'aquest estat (de dret), com dels cossos i forces de seguretat, així com de certs mitjans de comunicació no és de cap manera el mateix. Hi ha dotzenes de documents, d'e-mails, de testimonis directes, de rastres de moviments de capitals, d'operacions de compravenda, de factures, etc. que semblen vincular la Cristina amb uns determinats fets. Tot i així, contra tota lògica, els fiscals actuen en direcció contrària al que dicten el sentit comú, les proves aclaparadores i els testimonis. El cas de l'Artur és ben diferent. Fa uns mesos, uns papers falsificats sorgits de determinats sectors dels cossos i forces de seguretat de l'estat (tal com va reconèixer el mateix ministre de l'Interior) van comprometre greument la seva honorabilitat i la d'altres persones. Era un muntatge que no ha tingut cap conseqüència, que ha quedat impune, com si es tractés d'una dictadureta del Tercer Món.

Més endavant es van produir altres filtracions interessades des d'instàncies judicials, un delicte tipificat pel qual tampoc paga mai ningú. Recentment, alguns indicis s'han transformat, per art de màgia, en "proves". A la Cristina -quines coses!- li va passar just el contrari: les proves documentals es van convertir de cop i volta en indicis dubtosos, i aquests -hop!- en "meres especulacions". No és descartable, doncs, que abans de final d'any es transformin fins i tot en mèrits civils. No és pas impossible això, tenint en compte el que ha anat passant fins ara. Ja veuen que els destins de la Cristina i l'Artur estan condicionats per astres molt diferents. Imagino, en aquest sentit, un duet impossible, amb versos del meu estimat Màrius Torres: "Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels. / Fem el mateix camí sota els mateixos cels. / No podem acostar les nostres vides calmes: / entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes". En alguna Marató de TV3 segur que faria vessar alguna llàgrima, que sempre va bé per arreplegar calerons (és una idea que deixo sobre la taula).

Si les analitzem per separat, les dues circumstàncies que comentem poden ser avaluades honestament de múltiples maneres. Vull dir, ras i curt, que hom pot creure en la innocència o culpabilitat de qualsevol persona, sempre que sigui de bona fe i amb arguments plausibles. Jo no estic parlant pas d'això, Déu me'n guard, sinó de la inevitable comparació que pot fer un ciutadà normal i corrent, com és el cas d'un servidor de vostès. Perquè resulta que observant amb atenció aquests "dos rius paral·lels", arribant si convé als seus meandres més insignificants, el que un nota és una justificada inquietud, tenint en compte que un pensa com pensa i que ho fa públicament.

Sovint, quan parlem de l'estat -de qualsevol estat- tendim a visualitzar un ministre, un cotxe oficial amb bandereta o un diplomàtic disfressat de mariscal de camp en una recepció oficial. Oblidem, per sistema, que el poder que emana de l'estat ho fa a través de tres instàncies separades: l'executiva, la legislativa i la judicial. En aquesta darrera no hi pensem gairebé mai, almenys en aquests termes. Però resulta que no només forma part de l'estat, sinó que és l'estat, el cor mateix de l'estat`, i, en conseqüència, actua i actuarà en una molt determinada direcció, no pas en una altra. Això no té res a veure amb la imparcialitat i l'honestedat de la majoria de persones que encarnen aquest poder, sinó amb un mecanisme, el ressort bàsic del qual és la supervivència (el "persistir en el seu ésser", per dir-ho com Spinoza). Es tradueix a negar evidències en uns casos i exagerar indicis en uns altres. L'estat no es pot permetre portar al banc dels acusats determinades persones, i alhora se sent en l'obligació d'encolomar a altres la mort de Kennedy. És una inèrcia implacable, que no té excepcions històriques. Em vénen ara mateix al cap determinats episodis que corroboren dramàticament el que els estic explicant, però no vull fer comparacions que es malinterpretarien expressament.

Fa uns dies, en aquestes mateixes planes, feia referència al paper de l'atzar en política, al meu entendre fonamental. Avui hi torno en relació a aquestes dues històries simètriques: probablement, si no haguessin coincidit en el temps, ara l'una no ressaltaria l'altra d'una forma tan esperpèntica. Atzars, simetries, destins... A banda de sentit de l'humor, ens cal també, de tant en tant, aquesta lírica torbadora.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 20/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT