No vull ser el típic opinador que arriba tard i pretén fer l’enèsima anàlisi revolucionària sobre el resultat electoral de diumenge passat. Siguem realistes: la cita a urnes va agafar tot un país amb els calçons baixos, talment #RafelNadal i el ‘robado’ que li han fet a lloms del seu iot. La prohibició absurda de no poder publicar sondejos ni enquestes una setmana abans, ens va fer anar a votar amb una foto fixa caducada que provocà més d’un cobriment de cor a 'followers' d’ambdós bàndols.
Malgrat això, la grandesa d’una democràcia radica en el fet d’acceptar allò que vol la majoria, tot i que no coincideixi amb les sumes de confluències que hom hagi fet a priori. Quan jo anava a escola hi havia una monja, #SorFranciscaBisbal, que ens ensenyà que les matemàtiques eren “exactas, precisas y concisas”. Diumenge, els multiplicadors dels pans i dels peixos aprengueren a cops de maceta una altra gran lliçó: les ciències humanes van pel seu vent i no entenen ni de precisions ni de concisions. Una cosa és el teorema de Pitàgores i una altra molt diferent, la campana de Gauss o el mètode cartesià.
He de confessar que, en qualitat d’amant de la novel·la negra, m’abocaria amb delit a la teoria de la conspiració i compraria ulls clucs el 'pucherazo' que les xarxes anuncien que hi va haver, però, fins que no vegi sobre la taula proves més que contundents, m’abstendré de deixar volar ma imaginació. Ara, això no lleva que no m’encantàs viure un capítol de 'House of Cards' ambientat a ca nostra. El problema és que no sé a qui podria tocar-li fer el paper de Kevin Spacey, perquè coincidireu amb mi que José María Rodríguez no té prou 'charme'.
El que sí que tenim, pendent de confirmar-se via judicial, és un capítol de 'Miami Vice' ('Corrupción en Miami' per a tots aquells que la veren als anys 80 quan res no se subtitulava) però amb seu a l’Ajuntament de Palma. Suborns, exaccions, el Enano, polítics, empresaris, la Paca del món de l’oci, tancaments de locals, dones de la vida, testimonis protegits, acusacions, contraacusacions i, fins i tot, policies castigats a replegar femtes a Son Reus (perquè després diguin que la vida imita l’art). No ens estam de res, vatua. Això és una presumpta trama i la resta són coverbos.
Arribats fins a aquest punt sé que tots pensau com jo: Àngela Bosch i l’Illes Balears Film Comission estan badocant i tuden un nínxol de mercat brutal si no ens promocionen com a capital del presumpte crim organitzat. Al seu web xerren molt del paisatge com a gran valor de Balears quan el nou gran potencial illenc és el capital humà presumptament corrupte. Us imaginau la quantitat de pel·lícules i sèries que podríem arribar a inspirar: 'Palma Confidential', 'Els intocables d’Angélica Pastor', 'Dia d’entrenament (a Sant Ferran)', 'La nit cau sobre Mallorca'... I així, ja que xerram de cinema, fins a l’infinit i més enllà. Ho tenim tot per aconseguir-ho tot. Faltaria més.
Com a llonguet, tot això em faria gràcia si no fes tanta pena. I si a mi em vénen basques, no em puc ni imaginar l’oi que deuen experimentar tots els policies locals que només s’han limitat a fer la seva feina. Del lema "Un policia, un amic" hem passat al d'"En males companyies". Em manca imaginació per saber com pot acabar tot aquest serial que tot just ha començat amb la desclassificació dels 25.000 fulls de la vergonya. Factura política potser no n’hi haurà, però per sobre de tot això, hi ha un problema més gran: la confiança malbaratada de la ciutadania. Cal mà de metge, i aquí, és on la Policia Local de Ciutat es juga el poc crèdit que li resta.
