OPINIÓ
Opinió 01/04/2016

Contra el feixisme, sense complexos

4 min

“En el día de hoy, cautivo y desarmado el ejército rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado. Burgos, 1º de abril de 1939. Año de la victoria. El generalísimo, Franco”. Avui, ahir per als lectors en paper d’aquest diari, fa setanta-set anys que va acabar la Guerra Civil espanyola. Els anys més democràticament sans d’això que en diuen Espanya, aquells enyorats per a molts cinc anys de República, varen ser fulminats a cop de cop d’estat pels militars feixistes.

La victòria dels colpistes que volgueren suplantar el designi de les urnes amb la força de les armes continua bategant en el cor de molts. De massa. I això encara quaranta anys després de la mort del dictador. Avui mateix la fundació que duu el seu nom i l’enalteix i enalteix les seves idees feixistes, la Fundación Francisco Franco, emetia un tuit amb el darrer ‘parte de guerra’ que transcrivíem a l’inici d’aquest article d’avui i l’acompanyava amb un amenaçant “Nosotros no lo olvidamos”. Cent cinquanta mil euros reberen, aquests feixistes, de mans del Govern que encara presideix, en funcions, Mariano Rajoy. El president espanyol, quan va ser interrogat sobre l’origen o motivació d’aquest sucós ajut estatal, va sortir-ne com sol fer ell, a la gallega, dient que no ho sabia, que ho desconeixia, que ho ignorava, i altres sinònims balbucejats amb la malaptesa dialèctica a què ens té acostumat l’home més gris de la negra Espanya més rància.

No cal dir que, després del tuit tenebrós de la Fundación Francisco Franco, la xarxa ha bullit i han estat milers els qui han replicat que ells tampoc no ho oblidaven. Però a mi el que m’ha vingut de nou, i molt, han estat les declaracions de la batlessa de Madrid, la jutgessa Carmena, a qui d’ençà que exerceix el càrrec he seguit amb atenció amatent i amb admiració agradablement sorpresiva. Carmena ha parlat del Valle de los Caídos. Ha dit, sense cap mena de mirament, que avui ningú discuteix que el mausoleu feixista ha de continuar dempeus i que, en tot cas, ella el que veuria bé seria un canvi de nom. La proposta de Carmena, atenció, seria la de rebatiar aquest parc temàtic de la barbàrie, la intolerància i el terror com a “Valle de la Paz”. Hom no pot més que retenir les arcades davant tal despropòsit. Cal recordar que el franquisme ja va celebrar els seus vint-i-cinc anys de pau? Cal recordar que aquests dies passats també la corona espanyola havia estat objecte de polèmica arran de l’encunyament d’unes monedes d’or amb el lema setanta anys de pau? De quina pau? De la pau de tots? O de la pau dels vencedors i del turment dels vençuts? I més enllà de la dicotomia entre vencedors i vençuts, cal recordar que els qui guanyaren eren feixistes? Cal recordar que els qui encara avui els enalteixen són feixistes? Em ve de nou, sincerament, la transigència de la batlessa Carmena en aquesta qüestió. O no tant: hi ha una estranya casta de por, de complex de vençut, que enarbora una espècie de mecanisme de perdó, tolerància o acceptació de ‘l’altra part’. I no: amb “l’altra part”, en termes estrictament ideològics i humans, no podem ser tolerants. Ni la podem perdonar. Ni la podem acceptar. Es tracta d’una gent agressiva, violenta, intolerant i que basa el seu argumentari en un nacionalisme irracional i en la xenofòbia i el racisme més descarnats i descarats. Varen néixer per fer por. I mal.

Aquí, al nostre tros de terra enmig del mar, les coses van per camins a estones esperançadors, en d’altres preocupants. Aquests dies, arreu de l’illa, als cementeris, a les places, als teatres, als llocs públics, s’organitzen una munió d’actes en record de les víctimes del feixisme. A poc a poc es van esborrant les darreres senyes que enaltien els quaranta anys de franquisme i de terror. I a poc a poc, també, es van erigint memorials en record dels qui moriren defensant la democràcia i l’estat de dret. A Manacor la setmana que ve serà clau per conèixer la decisió del nou batle Pedro Rosselló entorn de la possibilitat d’instal·lar al cementiri de Son Coletes el mural elaborat per l’històric Andreu Pasqual, Frau, i dissenyat per l’enyorat Jaume Ramis. No hi ha hagut cap batle fins ara, ni un, ni de dretes ni d’esquerres, que hagi gosat donar el sí. Només Miquel Oliver, a les acaballes del seu brevíssim mandat, va signar una carta on autoritzava el Comitè de Son Coletes a instal·lar el mural. Veurem si Rosselló gosa desdir el ‘sí’ d’Oliver. I a Palma les coses continuen lentes, exasperadament lentes. Ja ha passat un altre ‘dia de la victòria’ i passarà també un altre dia de la República amb el bunyol de la Feixina recordant-nos qui és qui. El que dèiem abans, aquesta por, aquest complex, aquesta transigència. Esperem que l’any que ve no n’haguem de tornar a parlar.

stats