La història del poder —democràtic o no— és la història de les conspiracions. El que fascina de les històries amb dimensió política és precisament això: la maquinació a l’ombra i les seves enredades. De Shakespeare a House of cards, de Balzac a Nixon. I ho sabíem: la guerra contra l’independentisme català no es pot resoldre per la via política —el pacte—; queda només la via unilateral catalana —difícil, incerta—, i l’altra manera d’aturar-la: el tripijoc de les falsedats i dels componiments delictius.
Tot s’hi val per a fer perdurar la unitat d’Espanya; com va dir un director de diari: “La unitat d’Espanya està per sobre de la veritat”. La mentalitat autoritària que traspuen aquestes paraules és temible; ens remeten als temps de la Inquisició i del comunisme soviètic. Del que es tracta és de guanyar, sigui com sigui: anul·lar el rival polític, anorrear-lo, si és necessari ficar-lo a la presó amb una excusa o una altra que ja “afinarà” la fiscalia quan toqui. Per cert: ¿és d’esperar que la fiscalia faci alguna cosa davant de les paraules enregistrades del ministre? No. La fiscalia depèn jeràrquicament del cap de govern, de Rajoy, que podria veure’s emmerdat en la conspiració, de les operacions més sòrdides des del GAL. L’escàndol és massiu, esfereïdorament inquietant: parlar de “democràcia espanyola” és ara mateix un pleonasme. Quan un govern comença a actuar així, esdevé il·legítim. Estem parlant de pràctiques tan indignes com el terrorisme d’estat, la violació de la separació de poders, la falsificació de proves. Un seguit de delictes la simple invocació dels quals faria tremolar una democràcia mitjanament sanejada. Qualsevol ciutadà hauria de tenir por.
¿I per què aquí no passarà res? Per una raó molt senzilla: el PP no ha conspirat contra el PSOE (o contra la nova esquerra). Si es tingués constància que el PP ha mirat de trobar delictes o fabricar-los o “afinar-los” contra Pedro Sánchez o Pablo Iglesias, l’estat espanyol sencer estaria parat i en peu de guerra, ara mateix. Les manifestacions serien eternes, com un altre 11-M, i diumenge a les urnes els resultats no serien els que possiblement ens trobarem. Els intel·lectuals espanyols sortirien a la tele, amb les venes del cap ben inflades, a dir penjaments del govern de Rajoy, tot fent baves il·lustrades per les comissures de la boca; correrien els manifestos, les peticions de signatures, les pancartes farien goig amb les seves demandes de dimissions. Ai, la poesia. Però no serà així perquè contra Catalunya tot està bé.
Contra Artur Mas o contra Oriol Junqueras… Poca cosa. El primer està imputat penalment per haver tret les urnes al carrer: vivim en un estat on això és real i manifest, i no passa res. Ho reitero: en qualsevol democràcia saludable tots estaríem al carrer: els primers de tots els unionistes, que abans que res haurien de ser demòcrates i liberals. El secret de la pervivència de l’arbitrarietat espanyola està en el cor dels espanyols, també dels mallorquins o catalans que es miren amb ironia i desdeny aquestes jugades vergonyoses: ¿ha sortit cap líder polític mallorquí —nacionalista o no— a solidaritzar-se amb Mas o Junqueras? Ni piu. El silenci en temps de Twitter és més eloqüent que mai.
Ens manca molta —molta— cultura política liberal. Que els diaris espanyols hagin trigat tant a reaccionar —i el silenci de TVE— diu molt de la dimensió del desgavell: el secret de la pervivència dels règims indignes és que ens fan indignes a tots, ens fan a tots còmplices. Mentre no estiguem disposats a acceptar-ho tots portarem a dins un Fernández Díaz. Un altre moment parlarem de les conspiracions culturals; en aquest país ningú conspira més que els poetes i els catedràtics. I potser un dia descobrirem que rere tot això només hi havia un assumpte de faldilles i banyes.
