Falta un any just perquè les bosses de plàstic d'un sol ús desapareguin dels comerços de Palma i, probablement i per imitació, de la resta de les Balears. Però els portaveus de la patronal han decidit que aquesta mesura és una imposició que va contra els seus legítims interessos, i només els seus. Ni els més contundents defensors d'aquesta tudadissa neguen la càrrega que les bosses suposen per al medi ambient i la dificultat del seu reciclatge. Però, així i tot, els comerciants ˗alguns˗ voldrien uns dirigents polítics empegueïts de mirar més enllà del seu temps i del reduït espai on tenen les circumstancials competències; uns governants que passin el testimoni a uns altres, i al final comptarem. Com que el plàstic de les bosses amenaça més enllà de la vida d'una generació sencera, aquests comerciants ˗alguns˗ es demanen per què han de ser ells els primers d'aturar el rellotge d'aquesta degradació ambiental. L'egoisme de la seva proposta no afecta només la valoració que puguem fer d'ells com a persones (padrins d'aquells que encara toparan amb les deixalles de les seves botigues); afecta, i molt, la que els hem de fer com a col·lectiu. Un col·lectiu que sovint defensam per ser el que articula una ciutat més diversa i de mides més properes, que mereix ser reconegut com el que més ocupació crea i més a prop reinverteix els beneficis i que, per tant, no es pot permetre anar contra corrent de la història. Perquè és en aquests moments, quan la competència de franquícies els vol reduir a costumista peculiaritat a extingir, que haurien de mirar més al futur, anar més enllà i no quedar com a estantissos defensors de tradicions absurdes. Si ho volen, és clar.
