Ciutadans, espies i banquers
1 . VULNERABLES. Tots som susceptibles de ser espiats. Els àmbits de privacitat i de secret de les persones disminueixen dia a dia. Ningú té control sobre el que se sap i el que no se sap d'ell mateix. Estem exposats a una visibilitat il·limitada. En vida dels règims de tipus soviètic es deia que un sistema totalitari és aquell en què no hi ha espai propi per a l'individu: tothom està en situació de ser observat permanentment, de manera que l'eix del poder se situa en els centres d'informació, l'ull de l'Estat. Ara és notícia que en el país que exerceix de cànon de la democràcia "es grava tot el que diem i fem". O, almenys, així ho diu Edward Snowden, l'excol·laborador de la CIA que ha facilitat les informacions sobre l'espionatge massiu als Estats Units publicades al Guardian de Londres. Els serveis d'intel·ligència americans, amb la col·laboració de grans i conegudes companyies de la societat de la informació, controlen les comunicacions de milions de persones amb tota impunitat.
Barack Obama, que acabava d'anunciar un canvi en la política antiterrorista, abandonant el bel·licisme del seu antecessor, queda en situació precària. Qui es pot creure aquest gir quan el president ha permès que es prolonguessin els mètodes fonamentats en el tot val contra el mal que fou doctrina a l'època Bush? Una vegada més l'equivalent actual del complex militar-industrial, denunciat als anys 50 pel president Eisenhower -un general, curiosament- s'ha menjat la voluntat reformista d'un president. També la premsa ha quedat tocada: un diari estranger els ha passat la mà per la cara. Periodisme patriòtic?
La notícia obliga a reflexionar sobre dues qüestions: el poder de la tècnica, en una societat en què s'està convertint en un fi i no en un instrument; i l'enorme vulnerabilitat dels ciutadans en règims aparentment democràtics en què se'ls retira impunement la protecció dels seus drets bàsics. Com podran seguir passejant els americans la bandera dels drets humans? Tanmateix, el més sorprenent de tot és la poca consciència del valor de la intimitat que hi ha entre la ciutadania. N'hi ha prou entrant deu minuts a Facebook per constatar la quantitat d'informació sobre la vida privada que s'hi dóna sense cap mena de pudor. ¿La renúncia a l'espai propi és la nova forma de servitud voluntària? ¿Pulsió exhibicionista de l'univers virtual o poder d'alienació de les tècniques de la informació?
2 . CAPTIUS. La crisi ha deteriorat enormement la imatge dels bancs: les preferents, que ja circulen per l'àmbit judicial amb segell d'estafa; les abusives clàusules hipotecàries que els jutges posen en qüestió; els desnonaments, en què la despietada qüestió de principis pot més que el càlcul econòmic; i el diner públic gastat per rescatar-los de les seves males gestions han fet que avui els bancs siguin els dolents de la pel·lícula. En els anys en què tot era possible, el prestigi social s'havia desplaçat cap al poder econòmic, cada cop més dipositari del poder normatiu, és a dir, del model de conducta ciutadana. Del burgès gras i amb puro de les caricatures dels anys 70 havíem passat al polític com a cap de turc dels mals de la societat. Tinc la sensació que la crisi porta camí de posar els banquers -sempre tan poc amants de la visibilitat- en el pedestal contra el qual van dirigits els tomàquets. Malgrat que el pes del diner fa que molts ciutadans encara en siguin mentalment captius. M'ho va fer entendre una senyora que un dia que vaig criticar un banquer em va dir: "Per què es fica amb ells? ¿No ho veu que si els va malament també ens anirà malament a nosaltres?" D'això se'n diu tenir menjat el cap. O si ho voleu dir més sofisticat, hegemonia ideològica.
