OBSERVATORI
Opinió 22/10/2017

Catalunya

Onofre Rullan
3 min

Fa uns anys (2013) vaig defensar que el conflicte Catalunya-Espanya estava força vinculat amb l’estada de l’Estat espanyol a la Unió Europea. Ho segueixo defensant, però ara, quatre anys més tard, penso que em faltava alguna cosa per acabar d’entendre el conflicte. Ara, quan el xoc de trens és un fet, penso que es veu clar. M’explico.

Josep Pla, entre d’altres, havia defensat l’existència d’un pacte no escrit entre l’Estat i la Catalunya industrial que consistia en la protecció aranzelària a la indústria catalana a canvi d’admetre, no sense remugar, un determinat nivell de desequilibri fiscal a favor de l’Estat. Cambó, el ministre de finances de Maura i, finalment, alineat amb el règim feixista nascut el 1936, fou la figura clau d’aquest pacte tàcit que seguiria ben vigent durant el franquisme.

La Constitució de 1978 va endreçar el “problema basc” amb autonomia i independència econòmica (el concert), però el “problema català” s’afrontà amb autonomia –que calmava els problemes identitaris– però amb dependència econòmica, atès que Catalunya se seguiria regint pel règim econòmic general. La política del ‘peix al cove’ de Jordi Pujol no feia més que palesar la continuació, més enllà del 1978, de la vella política camboniana.

Però aquest pacte tàcit de l’Espanya pre-europea entrà progressivament en crisi a partir de l’adhesió d’Espanya a la Comunitat Europea (1986). A partir d’aleshores una de les parts, l’espanyola, ja no podia complir la seva part del contracte, atès que s’aixecaven tots els aranzels tot i que el desequilibri fiscal, que abans pagava la feina feta a l’Estat, es mantenia. És aleshores quan salta a primera plana de la disputa Catalunya-Espanya el tema de les balances fiscals. Si ja no hi ha protecció davant la competència exterior ja no tenim per què pagar a l’Estat el que pagàvem, es venia a dir.

L’Estatut de Maragall de 2006 fou el darrer intent d’arreglar el desequilibri ja en context europeu no proteccionista. Però aquí entren en jocs els interessos electorals dels grans partits espanyols del règim del 78, especialment el PP, que condueix a la sentència del Constitucional de 2010. Les fases següents són conegudes: auge de l’independentisme, article 155...

Aquest relat, que mantinc, penso que no inclou tots els extrems i ressorts de les relacions entre la política i l’economia de l’Estat espanyol. Crec, en vista dels darrers esdeveniments, que és un relat que no té en compte la revolució neoliberal que ha afectat de manera radical l’estructura empresarial tant espanyola en general com catalana en particular en el context de la globalització.

La indústria catalana que era protegida de la competència exterior per l’Estat ha canviat força des dels canvis d’encuny neoliberal i globalitzador que s’enceten a la dècada del 1980. Ara, les grans empreses catalanes són, com tantes altres, globals i ja no volen aranzels, el que volen és ser prop i influent sobre l’Estat per tal de competir millor a escala internacional. Mireu si no si han fet via a traslladar les seves seus fora de Catalunya arran del decret del Govern que els ho permetia fer sense passar per la junta d’accionistes. Les que no ho han fet han estat les petites i mitjanes empreses –i algunes de grans– hereves de l’estructura empresarial anterior a l’adhesió a Europa. Aquestes tenen poc de globals i cerquen protecció en el govern català. Les de l’Íbex-35 tenen uns interessos molts distints de les de la indústria tèxtil catalana que Cambó, des de Madrid, protegia de la competència que li pogués arribar des de més enllà dels Pirineus. Les grans empreses catalanes el que volen és que l’aparell de l’Estat els aplani el camí en la selva global.

L’aparició a Catalunya del partit polític Ciutadans el 2005, un any abans de l’aprovació de l’Estatut de Maragall, el 2006, és força significatiu de la nova conjuntura politicoeconòmica que comentem. Un partit d’ADN radicalment dependentista liderat per Albert Rivera, un empleat de la Caixa i finançat pel Banc de Sabadell, els dos primers bancs que han tret les seves seus socials de Calalunya. Aquestes grans empreses no volen veure afeblit l’Estat en un 20% del PIB ja que aquest mateix percentatge seria el que faria minvar la capacitat d’influència de l’Estat a l’hora de facilitar-los la feina en la jungla global. Als ‘pijos’ de port esportiu que van als actes unionistes és això el que els mou, més que la unitat d’Espanya o el pes del castellà a les escoles.

Per això, mentre l’unionisme es recolza en l’Estat i les grans empreses, l’independentisme ho fa, com diuen ells, en la gent.

stats