Catalunya dins l'Espanya modesta

Suposem que Catalunya no se separa d'Espanya. Què ens depara el futur? Per poder respondre a aquesta pregunta, és útil tenir present el camí que, econòmicament parlant, van fer Catalunya i Espanya els vint anys previs a la follia constructora, entre 1980 i 2001.

El més important d'aquells vint anys és que la població era jove, creixent i cada cop més ben formada. A més, Espanya va esdevenir un país atractiu per als inversors estrangers com a plataforma per produir per al mercat europeu. Això va permetre que els joves (però no els obrers expulsats per la reconversió industrial) trobessin feina, i que aquesta feina fos més ben remunerada que la dels seus pares. Una població jove i amb diners a la butxaca va impulsar la construcció, que va viure una expansió sincopada, però permanent. Pel que fa a les administracions públiques, van fer el que van poder per estimular l'economia a base d'endeutar-se. Amb alts i baixos, el resum és que el seu deute es va multiplicar per quatre, afegint una mica més d'un punt al PIB de cada any. Tot i això, l'any 2001 el deute públic encara era moderat (un 48% del PIB, una proporció que potser els que tenim una certa edat no tornarem a veure mai més). D'altra banda, la Unió Europea ens va transferir gratuïtament gairebé un altre punt de PIB anual. Tots aquests ingredients només podien tenir com a resultat un vigorós creixement de la producció (el PIB), que es va gairebé doblar. Com que la població només va créixer un 10%, cada espanyol tenia, en finalitzar el període, un 70% més d'ingressos que a l'inici. Gens malament. Vist en perspectiva, s'ha de reconèixer que quan Aznar va dir per primera vegada " España va bien ", realment anava bé.

Obviem ara els anys 2002-2012, els anys de la borratxera i de la ressaca, i comparem el període que acabem de contemplar amb el que ve.

D'entrada, el més important és que la població no sols envellirà, sinó que disminuirà (o, almenys, això és el que preveiem). Pel que fa a Catalunya, entraran en el mercat laboral i en el de l'habitatge (en la mesura que marxin de casa dels pares) 1,5 milions de joves, però, alhora, abandonaran el mercat de treball (per jubilació) 1,9 milions, abandonaran el mercat de l'habitatge (per defunció) 1,3 milions, i tots dos mercats (per emigració), 0,2 milions. Les xifres no conviden a pensar en una revifada de la construcció. Pel que fa a la producció, el fet que els jubilats superin els nous incorporats podria compensar-se si els aturats es posessin a treballar. Tanmateix, precisament el fet que el sector de la construcció no pugui revifar ens fa ser pessimistes sobre aquest fet, perquè directament o indirectament, la major part dels aturats provenen d'aquest sector. En definitiva, el que podem esperar de les properes dècades és un lentíssim creixement en què els joves més ben preparats aniran trobant feina en els sectors exportadors; els joves no tan ben preparats, també, però de molt mal pagada en el sector serveis, i els aturats provinents de la construcció es jubilaran sense tornar a treballar. Pel que fa a les administracions públiques, amb prou feines aconseguiran estabilitzar el seu deute en un 100% del PIB i, a partir d'aquí, es dedicaran a pagar-ne els interessos sense poder-lo ni augmentar (ningú no els deixarà diners) ni disminuir (perquè no generaran excedents). Aquest panorama, que pot donar-se o no, però que és el més probable, té moltes implicacions, i la que m'interessa destacar ara és la que es refereix a les relacions fiscals entre Catalunya i Espanya.

Per simplificar, abans de la crisi l'Estat extreia de Catalunya uns 16.000 milions d'euros cada any. D'aquests, uns 4.000 corresponien al finançament de despeses de l'Estat fetes fora de Catalunya però que se suposava que la beneficiaven (com el Museu del Prado o la base naval de Cartagena) i la resta era un donatiu a la resta d'Espanya. Encara sort: si el deute públic no hagués crescut i Europa no hagués ajudat any rere any l'Estat, Catalunya hi hauria hagut d'aportar uns 4.000 milions més.

Les diferències amb la nova etapa són tres: les administracions públiques no es podran endeutar més, hauran de pagar els interessos d'un deute més gran i no hi haurà ajuts comunitaris. Suposant que aquestes càrregues afegides es reparteixin equitativament, a Catalunya li tocaran 8.000 milions d'euros més a l'any. Una càrrega insuportable en un entorn de creixement lent.

Hem començant suposant que Catalunya es manté dins d'Espanya en les properes dècades. En aquestes circumstàncies, o bé les necessitats d'Espanya o bé les seves relacions amb Catalunya hauran de canviar molt, perquè en cas contrari els números no sortiran.