Publicitat
Publicitat

IAQUÍ

Blanc i negre, tecnicolor i cultura popular

EL BLANC I NEGRE té un misteri que és difícil de trobar a les gran produccions amb estètica de videojocs que omplen avui la cartellera. També les miro, algunes, i m'entretenen, però som d'aquestes persones capaç d'enganxar-se a una pel·lícula dels anys 40 o 50 encara que l'hagi vista vint vegades. Em fascina el Hollywood clàssic, aquell que representava, per exemple, Esther Williams, la sirena més famosa del cinema, que va morir ahir a 91 anys. De l'impacte que van tenir les pel·lícules d'aquella època daurada n'és testimoni el fet que tot just coneguda la seva mort molts diaris del món destacaven la notícia a les webs. I això que a finals dels anys cinquanta es va retirar i bona part de la població jove ni n'havia sentit a parlar. Vaig fer una petita enquesta ahir i era curiós comprovar que efectivament només la gent d'una certa edat, la que de petita havia viscut amb com a molt dos canals de televisió, sabia qui era. Amb la dispersió de canals que hi ha ara es pot passar tot l'any sense haver de veure cap pel·lícula en blanc i negre o, com és el cas d'Escola de sirenes , en el brillant tecnicolor dels inicis. Ells s'ho perden, perquè algunes de les joies de la cultura del segle XX estan, sens dubte, en el cinema d'aquella època. I és una sort que, a més d'obres d'art, siguin també entretingudes. És el que ha ensenyat el cinema a les arts en general. Per això Esther Williams, que no passarà a la història de l'art, forma part ja de la història de la cultura popular. Sense oblidar que la natació sincronitzada no seria el mateix sense ella.