Autoreplicants

Des del punt de vista purament de negoci, construir una màquina que sigui capaç d'autoreproduir-se, de fer-ne d'altres com ella, no sembla que sigui una bona idea, atès que el fabricant possiblement en vendria poques, ja que cada unitat que sortís seria un competidor potencial. Tanmateix, des del punt de vista intel·lectual, aquesta, la de fer una màquina capaç de fer-ne d'iguals, és una quimera constant al llarg de la història, associada sovint al desafiament que significa jugar a ser Déu tot intentant insuflar vida a objectes inanimats. I la quimera no afluixa, malgrat estar ben advertits que aquestes màquines sempre s'acaben rebel·lant contra els seus constructors, la qual cosa ha estat, i seguirà sent, l'argument principal de moltes històries com la del Golem, o la de Frankenstein, entre d'altres.

Literatura a part, un dels científics més importants del segle passat, John von Neumann, va establir, cap allà els anys cinquanta, les bases teòriques de les primeres màquines que s'autoreproduïen, començant d'aquesta manera la teoria, que avui s'estudia a les facultats d'informàtica, coneguda amb el nom d'autòmats cel·lulars. Von Neumann, com Alan Turing respecte de la Intel·ligència Artificial, va construir els seus autòmats abans que hi hagués ordinadors, i amb ells perseguia l'objectiu de fer màquines que eren capaces d'autoreplicar-se. I aquí el concepte de màquina s'ha d'entendre en un sentit molt ampli, atès que el primer d'aquests autòmats funcionava a base de llapis i paper. Sigui dit de passada, més enllà de la pura teoria, Von Neumann pensava que la millor manera de fer exploracions a la Lluna, o a qualsevol planeta, era enviar-hi màquines que fossin capaces d'autoreplicar-se: a partir només d'una ja sortirien totes les altres necessàries per a l'exploració. Per altra banda, la majoria d'ordinadors actuals encara estan basats en l'anomenada arquitectura de Von Neumann, atesa la seva participació en el seu disseny i que va ser el primer que la va descriure en un article publicat devers la meitat del segle vint.

Tot això ve a tomb ara perquè hi ha indicis suficients que, en això de les màquines que s'autoreprodueixen, estem davant un avenç significatiu que vindria de la mà de les impressores anomenades 3D, és a dir unes màquines que, per comptes de dipositar una capa de tinta sobre un paper, són capaces d'anar dipositant successives capes d'un material, essencialment resines de plàstic, per tal de construir un objecte en tres dimensions. És obvi que encara falta molt perquè una màquina d'aquestes pugui imprimir completament una d'igual, però les expectatives que està obrint aquesta tecnologia fa que siguin molts els tecnooptimistes que les saluden des d'aquesta perspectiva. Les impressores 3D ja fa estona que són una realitat, però han cobrat actualitat perquè ja n'hi ha a preus assequibles, de tal manera que poden arribar a ser una galindaina domèstica. Fins ara el seu ús ha estat orientat a la fabricació de prototipus de peces i components, però el temps ha mostrat que aquesta tecnologia permet arribar a fer objectes tridimensionals que eren impossibles de fer amb les metodologies tradicionals i el seu ús comença a ser molt estès en diversos àmbits industrials, de tal manera que també s'han començat a aixecar veus d'alarma quan s'ha sabut que algunes d'aquestes peces formaven part de mecanismes delicats per a la seguretat humana, com motors d'aviació.

Però més enllà d'aquestes prevencions, la impressió 3D ha vingut a afegir un element nou a la digitalització: primer només era el text, desprès van venir la música i les imatges, però ara també pots enviar, a través d'internet, objectes físics que poden ser reproduïts pel receptor. Ja no es tracta només d'allò que pots llegir, escoltar o veure, ara la cosa ha arribat també a allò que pots tocar. Si vostè creu que no l'afecta, pensi quantes vegades no se li ha espatllat alguna peceta insubstituïble d'algun estri domèstic i l'ha hagut de llençar. Si la impressió 3D acaba per respondre a les expectatives que està generant, aviat només s'haurà de descarregar els planells de la peça i imprimir-la. Tot això sense comptar amb les oportunitats que pot obrir a indrets, com les Illes, on el transport d'objectes físics no sempre és fàcil. Quan, al començament de tot plegat d'això d'internet, pensàvem i dèiem que les tecnologies digitals obrien noves perspectives d'activitat econòmica per les quals la insularitat no seria un entrebanc, no ens podíem ni arribar a imaginar que vindrien aquestes impressores. Tanmateix, Vannevar Bush ja va escriure, també devers la meitat del segle passat, que venia un món en el qual l'únic límit que tindríem seria el de la nostra imaginació.