Anit passada arribaren els Reis*. He de reconèixer que aquesta tradició catòlica genera en mi una santíssima trinitat de paradoxes. Els Reis són, eren, reis, ergo monarques. Jo sempre he estat republicà. Els Reis pertanyen a la tradició catòlica. Jo, des de la meva majoria d’edat, àdhuc un poc abans, me n’he sentit llunyà, distant, absent i, a la fi, aliè, a tot aquest trullet controlador de morals, repressor de gusts i plaers diversos i enaltidor de visions retrògrades de tantes coses que és l’església catòlica. Finament, la tercera paradoxa trinitària és la que faria referència al frenesí consumista (del qual em confés, també, deutor) que genera l’obligat lliurament (i prèvia compra) de presents als nostres éssers més estimats, especialment els de més grenyal edat.
Tot i això i malgrat la potència d’aquesta paradoxa trinitària, ja us he explicat que particip tant com a lliurador com també com a receptor en aquesta tradició mil·lenària. Potser pels ulls il·lusionats. Potser pel sentiment de comunitat. Potser pels vincles sentimentals. Potser per tot plegat, sí, jo també faig els Reis. Enguany, més enllà dels consuetudinaris i utilíssims calcetins, calçons de davall, pijames, cremes, sabons i elements decoratius diversos, i dels sempre il·lusionants llibres o discs, la magnanimitat reial ha considerat oportú fer-me arribar un llibre molt preciós: Llums de Tramuntana. Es tracta d’una mostra antològica de la feina que el fotògraf Marcos Molina ha duit a terme durant aquests darrers trenta anys a la serra de Tramuntana. He dit “feina” i m’hauria de corregir immediatament, perquè tota feina és sempre feina, amb els càstigs i suplicis que això implica. Marcos Molina no fa feina, crea. Fa art. Trasplanta bellesa. En genera. Només des de la passió més fonda es pot arribar a un estadi de lucidesa i sensibilitat artística com el que aconsegueix aquest fotògraf mallorquí. Els qui tengueu el gust de fullejar el llibre, veureu que el títol, com les imatges mateixes, és transparent, diàfan, sincer. Marcos Molina coneix la serra pam a pam, la sent glatir, l’acarona, i s’hi deixa acaronar. La viu, i hi conviu. En aquest espai declarat ara fa sis anys per la Unesco Patrimoni Mundial de la Humanitat, es troben els darrers racons salvatges de la ultrahumanitzada Mallorca. I Marcos Molina els sap. Diu Cosme Aguiló que l’amor neix del coneixement, que estimam la terra perquè la trepitjam i en coneixem la història i l’ànima. I això és el que passa i el que sent Marcos Molina. El vaig conèixer fa un grapat d’anys a un curs de fotografia, de la mà d’un altre gran mestre de la fotografia de natura, Miquel Àngel Dora. Les imatges que es poden trobar al llibre estan preses sempre cercant la màgica hora blava. No li són bons, a la fotografia de natura, ni l’opacitat absoluta de la nit ni l’excés de llum del migdia. Són el crepuscle i l’aurora els que ofereixen ombres, contrastos i visions del paisatge que ens trasporten a un estat d’esperit que podem qualificar d’elevat.
La llum única, dura, agressiva i zenital del sol de migdia contrasta amb l’amorosa diversitat oferida per l’aurora. Talment com en la vida. Talment com aquell llunyà dissabte dels Reis del 1937 en què la negror es volgué imposar a la candidesa. Talment com el sol duríssim del feixisme s’acarnissà amb l’albada emergent de la carismàtica i joveníssima Aurora Picornell. Ni ombres, ni matisos, ni contrasts. Tabula rasa. Volgueren fer net, els feixistes. La mataren, després d’haver-la torturada, juntament amb quatre dones més, a la paret de darrere de l’oratori de la Creu de Porreres. Un dels cafres (jo els pos aquest qualificatiu, emprau vosaltres el que hi considereu més adient) que participaren en aquella matança es passejava pel Molinar l’endemà mostrant els sostenidors d’Aurora Picornell per bravejar de la seva mort.
Aurora Picornell va ser una dona apassionada, abrandada, que creia en el fi del que feia i en la bondat del que defensava. No li ho perdonaren. La cercaren per fer-li la pell sense saber que després de cada nit reneix sempre una nova aurora, reblerta de clarors noves, d’ombres i de llums, de matisos i contrasts, i que la imatge que ens queda del seu martiri no és la dels seus botxins, sinó la seva, límpida i clara, testimoni d’una forma de creure en el món, en la terra, en les persones i en les dones. Diumenge a Porreres, al lloc on les mataren, al lloc on d’aquí a poc les tornaran a cercar, la societat civil mallorquina retrà un nou homenatge a les Roges del Molinar. Vagi per elles, idò, aquest article del dia dels Reis.
* Ha de saber l’amic lector que “els Reis”, dit així, és la forma tradicional que tenim els mallorquins de referir-nos als tres monarques orientals que, segons l’evangeli cristià i la tradició, arribaren guiats per una estrella a Betlem per adorar el profeta-nadó. Els qui diuen “es Reis”, amb article salat, que són molts, són heretges, pagans, infidels i afectats de bruixeria.
