Publicitat
Publicitat

Aquella nina inflable... / Aquesta mà de Floriano

Aquella nina inflable…

Ala lleixa de llibres estimats hi tinc Wilt de Tom Sharpe. Molt abans que sabéssim que vindria a viure -i a morir- a Llafranc, recordo que la seva sàtira sobre el sistema d'educació anglesa va ser un dels llibres que més em va divertir en l'adolescència. Poques vegades havia rigut tant, llegint , com quan vaig topar amb l'episodi del professor Henry Wilt pràcticament violat per una nina inflable que no sabia gaire com manegar. Molts llibres et fan somriure, Wilt tenia l'estranya virtut de fer-te esclafir de riure sense poder parar. Ell, que havia estat professor d'història al Cambridge College of Arts, tenia la virtut de saber descriure els ambients amb precisió i d'imaginar històries que anava brodant a mesura que escrivia. Es posava davant l'Olivetti -mai no va tenir ordinador- i, d'entrada, no planejava cap trama argumental. Assegurava, tot i que costa de creure, que quan començava un llibre no tenia ni idea de què aniria. Deixava que la imaginació i la vida dels personatges anessin construint el canemàs d'unes novel·les, això sí, sempre corrosives, iròniques, políticament incorrectes. Tom Sharpe era molt més que el cendrer ple de pipes, els elàstics i el got de whisky. Els tòpics s'acabaven en la posada en escena d'escriptor. El seu humor sorprenia, no era amable, els seus diàlegs tenien color, la manera de retratar i estripar la societat del seu temps tenia un primer tast amable però un regust amargant. L'elegant manera de trinxar la classe alta anglesa a Fart de llop només la podia tenir un murri, un temperamental i algú capaç de cremar 1.500 pàgines a la barbacoa de Llafranc perquè no les considerava prou bones.

Les últimes obres escrites a la Costa Brava -menys respectades per la crítica- contenien una llum mediterrània que feia que el seu sarcasme semblés inofensiu.

Aquesta mà de Floriano

En un acte ahir a Badalona al qual va assistir al costat del xèrif local, el vicesecretari general d'organització del PP, Carlos Floriano, va dir la frase brillant del dia. "Quan algú em diu que vol que Catalunya trenqui amb Espanya jo dic que si em volen tallar la mà que em deixin opinar. Perquè Catalunya també és la meva mà i jo també vull decidir". És, d'entrada, una argumentació pobra i, sobretot, una comparació tramposa. Perquè és evident que ni Catalunya és un apèndix del cos humà, ni ens van parir com un tot en la gènesi de tot plegat. L'opinió grotesca de Carlos Floriano denota un estrany sentit de la possessió. Amb arguments troglodítics com aquests es podria arribar a justificar allò de " La maté porque era mía ". El que resulta preocupant de l'episodi és que el sentiment de territori conquerit no és tan sols una frase, sinó que els Florianos que ronden per les Espanyes n'estan convençuts.

Si jo tingués la gràcia de la meva veïna, l'Empar Moliner, sabria fer una anàlisi psicològica que potser començaria amb aquesta pregunta: "A quina mà es referia Floriano, la mà dreta o l'esquerra?" I, segurament, hi trobaria una explicació subliminar, i em preguntaria per què ha dit una mà i no una altra extremitat, membre o òrgan. I si Catalunya és una mà, Madrid què seria? I Andalusia o Extremadura? Posats a tallar, ¿la polsereta del canell quedaria a dintre o a fora de l'escapçada? ¿I si en comptes de tallar la mà el capessin, quina comunitat autònoma donaria per acomiadada?

Però jo no tinc l'elegant mala llet de l'admirada companya de pàgina. Em limito a agrair al senyor Floriano que declaracions com les seves arrosseguin Quim Nadal i Dyango cap a posicions que mai no haurien pensat votar.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 13/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT