Resulta que a Espanya es pot insultar i amenaçar un periodista per haver entrevistat un exprès i, fins i tot, promoure un boicot als anunciants que s'atreveixin a no impedir la seva publicitat quan s'emeti l'entrevista, i no passa res. O, almenys, no ha passat en el cas del programa de diumenge, en què Jordi Évole, en un exercici d'informació entesa com a servei públic, entrevistà Arnaldo Otegi. Abans de l'emissió del treball, sense que se n'hagués pogut avaluar ni el contingut ni la qualitat, estúpids investits de censors farciren les xarxes socials d'amenaces i insults. I no ha passat res.
Però no solament plogueren amenaces des dels guarans més o menys anònims, habituals desenfeinats a les xarxes, també hi hagué representants de la ciutadania, autoanomenats gent d'ordre constitucional, que es llançaren a qualificar gairebé d'apologia del terrorisme el sa exercici d'informació plural. Talment allò tan infantil de creure que hi ha temes dels quals no es pot informar perquè el lector, o l'espectador en aquest cas, no té prou criteri per processar la informació i extreure'n conclusions personals.
Atabala pensar que informar dels diferents punts de vista sobre un tema mobilitza tots els aprenents de Torquemada que conviuen entre nosaltres, i que són molts. Sembla talment que, per pura conveniència conjuntural, han substituït l'eliminació física del dissident per l'ofec absolut de la seva veu, una mena d'eliminació civil; intolerant en el fons i perillosa en les maneres. No han après, després de tants d'anys, que qualsevol pot conviure amb el que és igual, però només els que interioritzen els principis superiors de la llibertat saben fer-ho amb els diferents, radicalment diferents, fins i tot.
