OPINIÓ
Opinió 17/06/2016

Amor particular

i
Xisco Nadal
3 min

La massacre d’Orlando m’ha tengut tota la setmana amb mal cos. Des que vaig escoltar la notícia, no he pogut deixar de pensar en la primera vegada que vaig trepitjar un lloc d’ambient. Feia primer de carrera i, després del sopar de Nadal, la meva amiga Mònica va acompanyar-me fins a un local de la Llotja que nomia Bruixeries. Encara record com em tremolaven les cames davant aquella porta tot cercant ‘algú que omplís la buidor dels meus mots’. Evidentment, no vaig trobar res del que cercava. Però, vist amb perspectiva, no em puc queixar. Ningú va disparar-me i vaig poder tornar viu a ca nostra i esperar els Reis d’Orient.

Des de diumenge passat, hi ha 50 persones que no podran fer el mateix. I tot perquè un trabucat va decidir que 50 vides no tenien prou valor. Podrien haver estat moltes més. L’atzar ens regala aquestes paradoxes: et pot fer perdre la vida per haver anat de festa la nit equivocada, però també et pot col·locar al racó on no cau cap bala. La seva incapacitat a l’hora d’acceptar-se va fer que un sol home matàs 50 persones que sí que maldaven cada dia per poder ser una mica més felices i, sobretot, ser una mica més elles mateixes.

Podem caure en la temptació de pensar que a ca nostra aquestes coses no passen, perquè Amèrica ens queda una mica enfora. Però la realitat és caparruda i, dia sí dia també, berenam amb agressions homòfobes que no són primera plana dels diaris perquè no arriben a la categoria de magnicidi, però que fan el mateix mal i la mateixa ràbia. Innocents, n’hi havia que creien que a la nostra Europa civilitzada ja havíem tocat el cel amb la llei del matrimoni igualitari. Ha estat l’experiència la que s’ha encarregat de demostrar-nos que això no passava de ser un arc de Sant Martí que no surt tots els dies.

Per si teníem dubtes de tota la feina que hi ha pendent, vint-i-quatre hores després de l’atemptat, l’etiqueta #MatarGaysNoEsDelito arribava a ser trending topic. No record que ningú, referint-se a l’11-S, l’11-M o l’atemptat de París a la sala Bataclan, en fes les víctimes culpables. Però el col·lectiu LGTBIQ no és com la resta. Si ets gai o lesbiana, una mica de culpa sí que tens de tot allò que et passi. En això, totes les religions ens igualen per la base, ja siguin jihadistes, musulmans, catòlics o adventistes del setè dia. És el teu pecat original. I els pecats s’han d’expiar.

I quan era a punt d’enviar aquesta contra al diari, l’exbatle de Sóller ha cantat el bingo de la setmana amb la seva reivindicació d’home com cal a favor del dia del ‘masclot’ i de les ‘senyoretes de tota la vida’. Etern acudit sobrat de testosterona amb el subtext del qual Carlos Simarro evidencia per què encara és tan necessari el dia de l’Orgull Gai. Jo també estaria a favor d’abolir-lo. La licra ja no és per a mi i, com cantava la gran #GigliolaCinquetti, ‘non ho l’età’ per a segons quins excessos. Però sobretot m’agradaria abolir-lo perquè això voldria dir que cap nin tornaria a suïcidar-se per sentir-se diferent i Orlando només seria recordat com a seu de Disney World.

Cada dret aconseguit ha estat una petita victòria, però la guerra serà eterna. L’homofòbia, com el gonellisme o la intransigència, són virus dels quals mai acabam de guarir-nos. Quan et penses que has trobat l’antídot, apareix un rebrot virulent i tira per terra tota la feina feta. Per això, avui acab amb uns versos del gran poeta d’Eivissa: “Voler l’impossible ens cal i que no mori el desig”. Sobretot que el desig no mori, ni les ganes d’estimar qui hom vulgui.

stats