SI AIXÒ ÉS GUERRA...
Opinió 24/06/2016

All you needed was love

3 min

Habemus resultat i el 'leave' dels anglesos ha deixat descol·locada més d’una ànima caritativa que encara creia en els contes de fades. La política té molt de seducció i de festeig, però en aquest cas, com cantava #PalomaSanBasilio, “la fiesta terminó” entre Europa i Gran Bretanya. Els anglesos de l’era #SpiceGirls no tenen res a veure amb la generació dels seus repadrins que fa 43 anys decidiren apuntar-se al carro d’allò que algú va somiar que arribaria a ser Europa. Un somni que ha esdevingut un malson de buròcrates i troikes que no els convenç i, per això, han decicit partir. Bon viatge faci la cadernera.

Mai no he volgut passar per analista, perquè no és el meu corral, però quan Bonnie Tyler va perdre Eurovisió fa un parell d’anys vaig saber que el 'Brexit' seria un fet només convocar-se. Si envies una gran dama de la cançó és perquè guanyi, no per veure-la arrossegar-se fins al 19è lloc. Demanau-vos si com a Balears hauríem comportat que un duet de Tomeu i Mimar no guanyàs tots els premis de la galàxia. Idò allò que no vulguem patir en carn pròpia, no hem de desitjar-ho als nostres veïnats. “Vergonya, cavallers, vergonya”.

Els europeus no hem sabut estimar-nos. El mercat comú, en lloc de ser la corda de salvament que ens prometeren, ha esdevingut una forca que ens colla miserablement, i així és molt difícil continuar amb qualsevol història, sigui del caire que sigui. Quan l’amor s’acaba, no hi ha res a fer. Els anglesos han estat els menys europeus des dels temps de Carlemany: han conduït per on han volgut, han mantingut la seva moneda i han insistit a fer veure que un sandvitx amb 'beans' era un berenar decent. I els ho hem permès tot perquè quedassin. I ni així s’ha aconseguit la fórmula de l’#EndlessLove.

Ara, vist el resultat, molta gent xerra d’un referèndum que ha sortit malament. Com si el fet de triar què vols ser de gran pogués tenir una connotació moral que basculàs entre el bé i el mal. Els anglesos no feren la Revolució Gloriosa perquè ara una cancellera qualsevol marqui allò que han d’aspirar a ser en un futur. Aquest referèndum ha estat per al govern de Gran Bretanya allò que les terrasses del Born foren per a l’Ajuntament de Palma: un experiment de resultats insospitats. La democràcia és una arma carregada de futur, però de vegades les bales fereixen qui manco esperes.

Cameron, el Jhardi anglès, ha dimitit en menys de 24 hores demostrant una vegada més per què els anglesos són tan poc europeus. Aquí no dimiteixes ni demanes disculpes, tot i que surtin unes gravacions més que compromeses sobre com funciona el clavegueram de l’Estat. Estirant de tòpics, la BBC no és TVE. Ells sí que contaren la crisi que provocà la mort de Lady Diana i les ganes que tenia el príncep Carles de ser un estri d’higiene íntima de la futura duquessa de Cornualles, quins records. Aquí de silenciar els missatges i provocar un motí a la redacció d’informatius ens donam per satisfets.

I per rematar la jugada, ara que també som en temps d’Eurocopa, la malaptesa dels grans magnataris ha evidenciat, una vegada més, que Europa serà allò que Alemanya vulgui. Ni amb el cos encara calent de la ruptura, Hollande i Merkel han sabut transmetre un missatge unitari. En què quedarà tot? Tenim dos anys agònics per esbrinar-ho.

I com que avui és jornada de reflexió us dic adéu amb uns versos de Martí i Pol: “Sabem de cert que amb paraules / no podem moure les muntanyes”. Amb paraules potser no, però sí amb els nostres vots. Bona festa de la democràcia.

stats