Probablement, el debat més important que se’ns planteja és el de l’anomenat lloguer turístic, amb tots els seus vessants. El problema és que els efectes són tan importants que oblidam quines són les causes, més importants encara. La generalització d’aquesta alternativa al model hoteler de turisme té una incidència social molt gran: canvia el paisatge urbà, augmenta els preus dels lloguers, incrementa la pressió dels inversors sobre el territori, homogeneïtza el teixit comercial, millora els recursos econòmics de petits propietaris i, fins i tot, ha permès sobreviure a la crisi a alguns d’ells. Molts efectes i múltiples anàlisis a fer de cada un d’ells, però caurem en un greu error si abans no tenim cura de les causes. Quin és el model econòmic que ho fa possible, fins i tot necessari? Un amb llocs de feina de baixa qualificació, de marcada temporalitat i gran rotació, que basa la competència en sous cada vegada més baixos. Un dret a l’habitatge escrit en paper banyat, que deixa en mans del mercat especulatiu la seva execució. Uns governants que, amb urgència per la necessitat de pau social, obliden prioritzar la justícia social i permeten el negoci de la immediatesa sense voler saber-ne les conseqüències. I un capital que cerca grans rendibilitats, no les troba en l’economia productiva i somia el risc zero. O s’afronten les causes o tornarem a la política d’atacar amb mercromina una metàstasi que afecta tot el cos social. És absurd prohibir l’activitat que permet a alguns la dignitat que les condicions laborals i l’especulació neguen. Condicions i especulació imposada, per cert, per aquells que ara s’alcen contra el lloguer turístic. El hàmster continua a la roda.
