ANIVERSARI
Mèdia 30/10/2016

Els 60 anys de TVE, en 10 programes icònics

Recordem alguns dels formats més rellevants de la història de la televisió pública espanyola

à. Gutiérrez / A. Castellví
7 min
Els 60 anys de TVE,  en 10 programes icònics

BarcelonaDiuen que la primera emissió de TVE, de la qual divendres es van complir els 60 anys, va ser un caos. Però no devia importar gaire: el parc d’aparells televisius a Espanya es limitava a 600 unitats. I tots eren a Madrid, ja que l’antena des de la qual emetia la cadena -clavada al sostre dels estudis del canal, al passeig de l’Havana de la capital espanyola- només tenia un abast de 60 quilòmetres a la rodona. Dir-ne estudis, en tot cas, pot ser pretensiós: es tractava d’un xalet sense aire condicionat en el qual es filtrava el soroll del carrer quan calia obrir les finestres perquè els focus convertien l’ambient en irrespirable.

Aquella primera emissió va consistir en balls regionals, actuacions musicals i un acte religiós, amb el capellà de Franco beneint aquelles instal·lacions. Un televisor costava aleshores 25.000 pessetes: més de 200 vegades el salari mínim de 120 pessetes. Anirien fent-se més assequibles, però durant un cert temps veure la televisió volia dir anar a casa d’algú que exercís d’amfitrió catòdic. Quan TVE compleix un any, el nombre d’aparells s’ha multiplicat fins als 25.000. I de les 21 hores setmanals de programació del 1957 es passa a quasi 29 l’any següent. La publicitat, aquell 1958, va suposar una entrada de diners important: quatre milions de pessetes.

Al llarg de sis dècades TVE ha vist com la seva audiència augmentava geomètricament fins que, amb l’arribada de les privades -i, després, de la TDT- el públic es va fragmentar: la seva quota, que havia sigut del 100% en temps del canal únic, es va estabilitzar en un 10%. Malgrat aquest canvi de paradigma radical, TVE ha aconseguit tenir programes que han marcat el públic al llarg de tota la seva història. Aquests són deu dels més significatius.

Arriben les varietats, amb ‘La hora Philips’

'La hora Philips'

El 1957 debutava aquest programa de varietats emès en directe des d’un teatre madrileny, que combinava actuacions musicals, episodis de sèries i entrevistes. El presentaven Jesús Álvarez -la primera estrella televisiva espanyola, que aleshores combinava magazins, concursos i informatius- i María José Valero. El nom del programa era un patrocini de marca –tal com passava als espais Festival Marconi o Aeropuerto Telefunken–, l’única de les formes de publicitat que conserva l’actual TVE. La primavera del 1958 el govern espanyol va fer una enquesta per copsar la valoració dels diferents programes. La hora Philips va ser el més ben valorat, amb una nota de 9,9 sobre 10.

‘Los Chiripitifláuticos’, humor pop infantil

TVE va saber connectar amb els més joves des de ben aviat. El programa dels Chiripitifláuticos, emès entre el 1966 i el 1974, va ser un èxit que després va imitar amb Los payasos de la tele o l’adaptació de Barrio Sésamo amb l’Espinete i els seus amics. En aquest cas, durant dues hores cada dia, un seguit d’estrambòtics personatges –influïts per la cultura pop– es divertien en un entorn alhora quotidià i caricaturesc, com de tebeo. Practicaven un humor blanc que coquetejava amb l’absurd. Algunes de les seves cançons, com El barquito chiquitito, van ser molt populars. La periodista María Luisa Seco, morta als 40 anys, va ser durant dues dècades la cara de TVE que donava pas als diferents espais per a la canalla.

El gran concurs total: l’‘Un, dos, tres’

Va ser el xou dels divendres per antonomàsia: un concurs que combinava preguntes, proves físiques -no exemptes d’humiliació als participants- i humor amb noms com Bigote Arrocet, Arévalo o Beatriz Carvajal. Chicho Ibáñez Serrador va ser el creador d’un espai que, tot i que comptava amb l’avantatge de no tenir competència al principi, va arribar a tenir 19.000.000 d’espectadors. En total, 411 programes emesos (amb interrupcions) entre el 1972 i el 2004, amb Mayra Gómez Kemp i Kiko Ledgard com a presentadors de l’etapa daurada. Les hostesses amb ulleres enormes, les frases repetitives dels personatges, el “campana y se acabó” o antagonistes com els Supertacañones són algunes de les aportacions del programa a la mitologia televisiva espanyola.

‘Estudio estadio’: els esports, a casa

No queda clar quin va ser el primer partit de futbol que es va emetre per TVE, però sí el primer que es va veure a Catalunya: el Madrid-Barça del 15 de febrer del 1959. Va ser, de fet, el primer cop que la cadena feia arribar el seu senyal a Catalunya. El mateix any Matías Prats ja presentava Pantalla deportiva, però no va ser fins al 1972, amb l’estrena d’Estudio estadio, que els avenços tecnològics van permetre oferir els resums de la jornada en diumenge, hores després que s’acabessin els partits, en comptes del dilluns. L’altra gran innovació del programa, presentat en una primera etapa per Pedro Ruiz, va ser la moviola, que permetia repetir a càmera lenta les jugades polèmiques. Amb canvis de presentador, cadena, horari i continguts, Estudio estadio va estar en antena fins al 2005, i quatre anys després es va recuperar. Actualment s’emet cada nit a Teledeporte.

‘Informe semanal’, polèmic des dels inicis

La música de Vangelis va precedir durant molts anys el programa més veterà de TVE –a banda dels Telediarios, que es van estrenar el 15 de setembre del 1957–, emès sense interrupcions des del 1973. Ha comptat amb molts presentadors, incloent-hi, durant un estiu, l’actual reina d’Espanya, Letizia Ortiz. L’espai de reportatges és també un dels més controvertits, amb acusacions de falta de neutralitat en època de Suárez, González, Aznar, Zapatero i Rajoy. Al cap i a la fi, ja des del naixement de TVE es tenia la noció des de l’Estat que la cadena podia ser una eina d’influència social de primer ordre. “Que l’Estat compleixi una missió de tutela i defensa de la comunitat enfront del mal no té res a veure amb la majoria o minoria d’edat d’un país”, declarava Gabriel Arias Salgado, ministre d’Informació als inicis del canal i, per tant, primer responsable polític de l’ens.

‘El hombre y la Tierra’, de la tragèdia al mite

Els documentals de La 2 s’han convertit en un símbol de la televisió de qualitat, però el programa d’aquest gènere més recordat de la història de Televisió Espanyola es va emetre pel primer canal, i en prime time. El hombre y la Tierra es va estrenar el 4 de març del 1974, i en aquell moment va ser un dels pocs programes en color que incloïa la graella de TVE. La mort del presentador i alma mater del format, Félix Rodríguez de la Fuente, en un accident d’avioneta mentre rodava nous capítols a Alaska el 14 de març del 1980 –dia del seu 52è aniversari– va commocionar l’audiència i va aturar en sec l’emissió de l’espai. Les vuit entregues ja rodades però que encara no s’havien emès van trigar més d’un any a veure la llum, fins al maig del 1981. La narració d’aquests últims episodis va anar a càrrec de Teófilo Martínez.

L’humor en català de ‘Doctor Caparrós’

Als estudis de Miramar, inaugurats el juliol del 1959, s’hi van produir els primers programes en català, com ara Teatro catalán -que va suposar el debut d’aquesta llengua a la televisió, el 27 d’octubre del 1964-, Terra d’escudella -el primer format infantil, del 1977- o la sitcom Doctor Caparrós, medicina general, protagonitzada per Joan Capri i estrenada l’octubre del 1979. Guanyadora d’un Ondas el 1980, la sèrie, que es gravava amb públic al plató, va tenir una segona temporada el 1982, titulada Doctor Caparrós, metge de poble. Els estudis de Miramar, situats a la muntanya de Montjuïc, a Barcelona, van ser la seu de TVE a Catalunya fins al 1983, quan es van inaugurar les actuals instal·lacions de Sant Cugat del Vallès, que han acollit clàssics de la cadena com Barri Sèsam o Saber y ganar.

Una idea compartida d’estiu, a ‘Verano azul’

El Chanquete va morir al febrer. Malgrat el títol de la sèrie, Verano azul es va emetre entre l’11 d’octubre del 1981 i el 14 de febrer del 1982. Van ser només 19 episodis –se n’havien previst 20, però un no es va arribar a gravar perquè el mal temps estava endarrerint massa un rodatge que es va allargar durant 16 mesos–, però van marcar tota una generació d’espectadors. O més d’una, perquè la sèrie ha sigut un contingut recurrent a les graelles estiuenques -ara sí- de TVE. Ara bé, la creença que Verano azul es recupera cada estiu no és del tot certa: La 2 la va emetre per últim cop el 2014, però feia 19anys, des del 1995, que no es programava. L’impacte social que va provocar la mort del Chanquete (interpretat per Antonio Ferrandis) va fer que, 32 anys després, el moment aparegués retratat a Cuéntame cómo pasó, un dels últims grans èxits de ficció de TVE, que ja té assegurada la 19a temporada.

Disrupció d’esquerres a ‘La bola de cristal’

Els preadolescents dels anys 80 van rebre un xoc cultural amb aquest programa transgressor que tant oferia una cançó dels Toreros Muertos sobre el cicle de l’aigua aplicat al pipí com emetia una pel·lícula de sèrie B dels anys 60 o un espectacle de titelles en què una bruixa cridava consignes com “Viva el mal, viva el capital!” Era la televisió socialista dels 80, que respirava llibertat per les 625 línies i que, de la mà de Lolo Rico, va permetre aquest programa gens convencional que cometia la gosadia de tractar els més menuts des de la intel·ligència i no des de l’atordiment vacu. I va ser una de les plataformes de llançament de la Movida Madrileña: Radio Futura, Mecano o Pedro Almodóvar van passar pel programa.

‘Operación Triunfo’, el concurs inspiracional

Els concursos de talents han sigut presents a la graella de TVE des dels inicis. El 1957 ja s’estrenava Hacia la fama, que buscava joves talents en camps com la música, la mímica i la literatura -en aquest cas, els candidats llegien a càmera els seus relats- i en què les votacions dels espectadors arribaven per correu postal. Aviat el gènere es va especialitzar en l’àmbit musical, amb formats com Salto a la fama i Gente joven, fins a arribar, l’any 2001, a l’estrena d’ Operación Triunfo, que va suposar un nou gir en aquest tipus de programes perquè es tancava els participants en una acadèmia on eren formats al llarg de la competició. L’espai va aconseguir un gran èxit, especialment en la seva primera edició, que va arribar al 68% de quota de pantalla i als 12.873.000 espectadors amb la final, emesa l’11 de febrer del 2002. Més recentment, els talent shows s’han reorientat cap a la cuina de la mà de l’exitós MasterChef.

stats