Els Simpson haurien d’estar protegits com a servei públic
Barcelona'Els Simpson' em fan pensar en algunes botigues emblemàtiques de Barcelona, que quan tanquen -per posar-hi indefectiblement un Mango o un H&M- els liberals fan de Pepito Grillo i recorden: “Quan temps feia que no hi entraves a comprar?”. El raonament és trampós, esclar, perquè en el joc de l’accés al lloguer no hi ha igualtat d’oportunitats. Perquè les franquícies colonitzen carrers sencers no només a partir de les vendes que esperen fer, sinó també per estratègia d’expansió, imatge de marca o, senzillament, per evitar que la competència conquereixi aquella posició. És per això que algunes botigues han rebut mesures de protecció, perquè es puguin quedar en el seu local, sense que la pressió especuladora en els lloguers derivi en un empobriment de la diversitat del paisatge (comercial) de la ciutat.
¿No hauria de passar el mateix amb els Simpsons? El seu estatus com a institució cultural és innegable: no se m’acut cap producte cultural que, al llarg de tres dècades, hagi ofert una reinterpretació del món amb tanta capacitat d’arribar a tots els racons del planeta. Dues persones situades als antípodes traçarien aviat complicitats a partir de gags de la mítica família groga.
Per això no em semblaria malament una certa protecció de la sèrie, com fem amb els pandes, les cereries de Ciutat Vella, l’avellana de Reus o el sector metal·lúrgic. Que no depengui només del seu compte d’explotació sinó que es valori també el factor imponderable de la seva significació cultural. Jo he de confessar que fa mesos que no en miro cap capítol -potser fart de no entendre la manicomial política de repeticions, tant a Fox com a Antena 3- però em conforta saber que hi són, que encara fan conya de la vida, i que conviden 'celebrities' o fan homenatges cinèfils que et permeten sentir-te més llest que el veí.
A més, en aquesta època de consums diferits, asincrònics, fragmentats i esferificats probablement molts simpsonians estiguem en fase de desintoxicació. Estem a les setmanes de gener en què esquivem la parentela després dels fastos de Nadal. Però com que els Simpson són l’apoteosi de la metaficció -és a dir, la peripècia de cada capítol és una excusa per referenciar aspectes culturals, entès això de la manera més àmplia- resulta que ja no caduquen. Podem equiparar-ho a la moda dels vuitanta: ja no torna en cicles, sinó que senzillament els seus valors han quedat incorporats. Només cal veure com una sèrie tan dels vuitanta com 'Stranger things' està creada per dos bessons nascuts el 1984, que quan van fer la primera comunió -si és el cas- la dècada ja estava liquidada. És a dir, no parlen dels vuitanta, sinó del que entre tots plegats hem convingut que van ser els 80.
Hi ha un punt de 'boutade', esclar, en el fet de demanar protecció per als Simpsons. Però em semblaria injust que el destí de la sèrie acabés lligat només al nombre de seguidors que té en una temporada concreta. Altra cosa és si hi ha crisi d’idees. En tot cas, com va dir la Lisa al seu pare, un dia que ell fregia a comentaris un entrenador esportiu infantil: “Pare, criticar és molt fàcil...”. I aquest pou de saviesa que és el Homer va respondre: “Sí. I divertit”.
