Resulta que sóc un internauta sospitós
Tip d’anar canviant de navegador web per veure quin dels tres dinosaures (Chrome, Firefox i Safari) frena menys el funcionament del meu venerable MacBook Air, fa uns dies que estic fent servir habitualment una quarta opció: Opera. M’ha sorprès com ha evolucionat en els anys que fa que l’ignoro. Ofereix totes les funcions pròpies d’un navegador modern -pestanyes, sincronització entre dispositius, ampliació amb extensions-, es comporta amb una agilitat raonable i no té problemes de compatibilitat: els seus creadors també ho són de l’estàndard CSS, que domina el disseny actual de webs.
Opera també inclou de sèrie el bloqueig de publicitat, sense haver d’afegir-hi cap complement extern. No sóc partidari de bloquejar els anuncis dels diaris digitals d’accés lliure (i per això acostumo a afegir-los a la llista d’excepcions del programa), però hi ha altres webs on resulta gairebé impossible veure el contingut sense fer aquesta trampa.
Tot i això, la funció d’Opera que em té el cor robat és la xarxa privada virtual (VPN) inclosa en la nova versió del programa. Navegant amb una VPN activada, la teva adreça IP queda emmascarada de cara a les pàgines web que visites i fa més difícil que rastregin la teva activitat. L’ús de serveis de VPN és habitual entre els internautes que volen accedir a contingut amb limitació geogràfica, però fins ara calia pagar una quota mensual. Que Opera l’ofereixi de franc -inicialment amb servidors pantalla als EUA, al Canadà i a Alemanya- té el potencial de fer-lo més popular. Però també té un inconvenient: cridar l’atenció dels espies. El govern dels EUA s’ha obsessionat a perseguir els mètodes per preservar la privacitat de la nostra activitat digital i està impulsant una llei que considera sospitosos -i objecte d’atenció especial- els usuaris de VPN i altres serveis del mateix estil. No sé si pateixo més per això o perquè Opera, una empresa fins ara europea, estigui a punt de ser comprada per inversors xinesos. És el que té voler ser alternatiu.
