Publicitat
Publicitat

CENTREAMÈRICA

La ruta migratòria de les bandes

Les demandes d’asil des d’Hondures, Guatemala i el Salvador es multipliquen per sis en cinc anys

El Salvador i Hondures competeixen per endur-se el trist títol de país més perillós del món, amb un cert avantatge del primer. Amb Guatemala, formen el que es coneix com a Triangle Nord, el punt de partida de milions d’històries de persones que fugen de societats violentes i desiguals per començar una nova vida al nord, als Estats Units. Si a la dècada dels 60 i 70 la motivació era bàsicament econòmica, pacificada la regió, a partir de la següent dècada la violència passa a ser el factor clau que explica l’emigració. És una violència exercida per les maras, els grups de delinqüents importats pels deportats dels Estats Units i que han aconseguit el control de comunitats senceres, fins al punt d’imposar codis i lleis i castigar sense pietat deslleialtats o incompliments.

Des de la Fundación para la Justicia, l’advocada salvadorenca Claudia Interiano explica que el poder de les bandes és el resultat del “fracàs de les polítiques preventives i del fil històric de la impunitat”. Els governs s’han limitat a reprimir la violència ordenant la “militarització” dels països, fet que s’ha traduït en més violència, explica Interiano. Una solució és marxar i començar de nou. Alguns ho intenten a dins dels mateixos països però les pandillas sovint “els acaben trobant gràcies a les bones xarxes d’informació”. El nombre de sol·licituds d’asil ha crescut un 600% en cinc anys. La majoria de gent fa via cap als Estats Units, “expulsats perquè no troben protecció ni seguretat, sinó assassinats, amenaces i abusos sexuals, o perquè són obligats a cometre delictes per a les maras ”.

La fundació per a la qual treballa Interiano ha col·laborat en un informe que aquesta setmana ha presentat Amnistia Internacional que vincula directament la intensa violència estructural del Triangle Nord amb l’èxode migratori. Testimonis que relaten el dramatisme d’escapar de les bandes criminals locals per caure a les mans de càrtels de drogues, del tràfic de persones o d’armes. Casos que parlen de veure morir dos fills adolescents en 48 hores o una germana deshidratada abandonada al desert pel coyote, el traficant que guia els migrants. Un viatge truncat suposa molt més que una pèrdua personal, apunta l’advocada, ja que es dissenya com una inversió comunitària en què s’han dipositat els estalvis familiars, les remeses econòmiques o els diners d’un crèdit. “Els traficants ja no només volen diners sinó que volen cobrar quota humana, i obliguen a treballar en règim d’esclavitud laboral els migrants nois o sexual les dones”, afirma.

Riscos en el camí

La ruta cap al nord està plena de riscos i molts es queden pel camí, a Mèxic, on fins fa ben poc els crims de migrants centreamericans quedaven silenciats i invisibilitzats. La mobilització de famílies que perdien el rastre dels seus marits o filles va obligar Mèxic a aprovar el desembre del 2015 un mecanisme que hauria de donar cobertura legal a totes les denúncies de delictes contra migrants i investigar les desaparicions de persones, que es compten per milers. L’agost del 2010 la banda de Los Zetas va segrestar dos autobusos plens de migrants centreamericans a la localitat mexicana de San Fernando, de camí cap als Estats Units, i després de torturar-los en van matar 72 i els van abandonar en una pila. Dos supervivents a qui van donar per morts van ser els que van explicar que el grup s’havia negat a cometre els delictes que se’ls exigia. Un any més tard, no gaire lluny d’allà, es va trobar una fossa amb 193 centreamericans més. Els casos van destapar el drama de les desaparicions però es calcula que encara hi ha 26.000 desapareguts.

Interiano explica que les cerques han permès trobar desapareguts vius, complint condemna pels crims que es van veure forçats a fer, o en el cas de les dones en prostíbuls. “Molts no volen parlar per por a represàlies o per no carregar amb l’estigma del fracàs de no haver arribat als Estats Units”, apunta. L’advocada admet que s’equivocava quan creia que “ja ho havia sentit tot” amb els relats de massacres i violències de les víctimes de la guerra civil, però que ara “l’horror” apareix amb els migrants i les seves famílies, que psicomatitzen la situació i desenvolupen trastorns emocionals i físics per tant patiment.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT