Publicitat
Publicitat

LA BATALLA PEL CRU AL POL NORD

Shell començarà a perforar pous de prova a la costa d'Alaska al juliol, amb el suport del govern dels EUA

La prospecció petrolieraa l'Àrtic amplia fronteres

Si una acció legal dels grups ambientalistes no ho impedeix a última hora, la companyia Shell començarà al juliol la perforació de pous de prova davant la costa del nord d'Alaska. Això obrirà una nova frontera en la prospecció de petroli per als Estats Units, i alhora accelerarà una cursa mundial per explotar els incalculables recursos que s'amaguen sota el gel. És un moment molt prometedor, però que alhora suposa un perill considerable.

Els experts del sector i l'administració nord-americana consideren l'Àrtic d'Alaska com l'última gran reserva nacional de petroli, que amb el temps podria reduir significativament la dependència energètica dels EUA. Però tant els habitants originaris d'Alaska com els ambientalistes asseguren que la perforació amenaça les espècies salvatges i les costes verges i alhora perpetua la dependència del país als combustibles fòssils contaminants.

Però amb el suport de l'administració a la presència de Shell a l'Àrtic, Barack Obama continua intentant equilibrar els interessos empresarials i els mediambientals, responent un per un cada projecte. Va endarrerir l'oleoducte Keystone XL des del Canadà i ha adoptat uns nivells de contaminació molt estrictes per a les plantes elèctriques, però també ha rebutjat una legislació sobre l'ozó considerada massa costosa.

"Mai hauria esperat que un president demòcrata -i menys un que es diu «transformador»- autoritzés les perforacions a l'Àrtic", diu Michael Brune, director executiu del Sierra Club.

La recerca de Shell a l'Àrtic ha consumit set anys i 3.300 milions d'euros a les administracions de Bush i Obama, i ha superat una sèrie de problemes ambientals, l'oposició d'un imprevisible líder esquimal i les conseqüències del desastre de BP al golf de Mèxic. Davant de tots aquests obstacles, es va muntar una implacable campanya amb dos fronts.

Després de cometre alguns errors en l'intent de guanyar-se els nadius d'Alaska, Shell va enviar a les aldees remotes un amable executiu anomenat Pete Slaiby perquè mastegués la carn de balena crua mentre s'escoltava les preocupacions de la gent.

Els esforços de la companyia a Washington van ser encara més agosarats. Més enllà del treball habitual de lobi, Shell va deixar abandonats els seus germans de la indústria petroliera i es va unir als defensors d'una resposta contundent al canvi climàtic. Finalment Shell va obtenir el suport d'un president que havia vist amb recel durant la campanya del 2008. Obama va acabar cedint davant l'increment dels preus de la gasolina i la pressió d'un jove senador demòcrata d'Alaska amb ganes de demostrar que podia aconseguir coses a Washington.

El president va arribar a la conclusió que els beneficis compensaven els riscos i va crear un inusual grup interinstitucional, supervisat per Heather Zichal, la seva assessora ambiental per a la campanya, que va obrir el camí a Shell en la burocràcia federal. Obama veu des de fa temps els recursos petrolífers de l'Àrtic com una assegurança davant els problemes mundials de subministrament, i alhora, com un element clau d'una estratègia energètica que inclou fonts renovables, preservació i tecnologies innovadores.

Amb aquesta estratègia Obama guanya també cobertura política. "Alaska és una prova de foc en el debat sobre l'energia", diu Amy Myers Jaffe, la cap d'investigació de política energètica a la Universitat de Rice. "Quan Romney diu que el president és antiperforació i que això fa pujar els preus de la gasolina, Obama pot replicar que ha estat ell qui ha aprovat la perforació a Alaska".

Altres petrolieres ja estan a la cua per unir-se a Shell a l'Àrtic. Segons alguns dels executius, la companyia podria arribar a produir un milió de barrils diaris de cru, és a dir, més del 10% de la producció nacional actual.

Entre els inupiat que viuen a prop de la perforació proposada, el projecte segueix generant tensions i debat. Tot i que depenen de la producció de cru per l'ocupació i els ingressos fiscals que genera, la seva alimentació i cultura depenen en bona part de l'oceà. "Estic preocupat perquè vivim en l'oceà, la balena de cap arquejada, la beluga, la morsa, la foca barbuda" diu Tommy Olemaun, el president del Poble Indígena de Barrow, una organització tribal dels esquimals.

La tundra d'Alaska és una terra àrida, estranyament majestuosa en el seu buit, plana i blanca. El més petit moviment es destaca contra aquest quadre en blanc -el ball d'una cabra solitària o un ànec cabussant-se per pescar-. La major part de l'any no es distingeix entre la terra i el mar congelat. Però quan l'hivern comença a afluixar es fan núvols de boira sobre les aigües obertes, que anuncien una nova temporada de caça de balenes.

Viure al ritme de la natura

El món natural té un control místic sobre els prop de 5.000 esquimals del Vessant Nord -nom d'aquesta regió del nord d'Alaska-, on els patrons de migració de la balena de cap arquejada dicten el ritme de la vida. Qualsevol altra activitat s'atura quan els inupiat carreguen els seus vaixells fets de pell de foca amb arpons de pólvora. La carn de balena es talla a la platja i es comparteix entre la comunitat, acompanyada de llegendes mítiques sobre les balenes renunciant a la seva llibertat per alimentar les persones. A principis d'abril, Roy Nageak, de 60 anys, capità de caça de balenes, afirmava: "Aquests del petroli poden pensar el que vulguin, però nosaltres sabem com de dur és aquest oceà. No saben on s'estan ficant".

Però els esquimals també han acabat depenent de la indústria del cru. Abans que la perforació terrestre comencés als anys 60, moltes comunitats del Vessant Nord no tenien aigua potable i feien servir llums de querosè. Els residents picaven gel en llacs pròxims i el transportaven en trineus empesos per gossos per preservar el seu menjar. No hi havia instituts o estacions de bombers.

Des de la construcció de l'oleocucte Trans-Alaska a finals dels 70, el Vessant Nord ha produït fins a una cinquena part del petroli dels EUA, i els impostos sobre la indústria financen els pressupostos anuals de la regió. Els últims 50 anys, quasi tota la prosperitat d'Alaska ha estat impulsada per la producció de petroli i els preus del cru. L'estat ocupa el tercer lloc, després de Texas i Dakota del Nord, en la producció de petroli i gas, que representa un terç de l'ocupació de l'estat, amb uns 100.000 llocs de treball.