‘DESPACITO’
Misc 30/07/2017

Una potència cultural de primer ordre

El reconeixement internacional certifica la força de les expressions culturals de l’Amèrica Llatina

i
Xavier Cervantes
3 min
Una potència cultural de primer ordre

BarcelonaEl xilè Alejandro Aravena va guanyar el premi Pritzker d’arquitectura el 2016. El cineasta mexicà Alejandro González Iñárritu es va endur dos anys seguits l’Oscar al millor director per les pel·lícules Birdman (2014) i The revenenat (2015), i el seu compatriota Alfonso Cuarón va rebre el mateix premi per Gravity (2013). El 2010 el Nobel de literatura va ser per al peruà Mario Vargas Llosa. El veneçolà Gustavo Dudamel ha dirigit el 2017 el concert de Cap d’Any de la Filharmònica de Viena. I, també aquest any, Despacito, del porto-riqueny Luis Fonsi, s’ha convertit en un èxit mundial: número 1 als Estats Units i la cançó més reproduïda en streaming de la història.

Són només algunes mostres dels reconeixements internacionals, institucionals i populars, que han aconseguit els llatinoamericans en els últims anys. L’Amèrica Llatina és una potència cultural de primer ordre que transcendeix el seu àmbit geopolític, perquè s’escampa pels Estats Units (Califòrnia, Texas, Florida i Nova York) i també per Espanya. Així i tot, i segurament a causa de dècades de profund eurocentrisme i alhora per l’hegemonia anglosaxona, és una cultura poc representada a Europa. O potser seria més assenyat parlar de cultures, d’acord amb la diversitat d’una geografia que va del Carib al Con Sud.

Quan Gabriel García Márquez va guanyar el Nobel de literatura l’any 1982 es va considerar que el premi enfortia la identitat llatinoamericana, el somni de Simón Bolívar. La llengua -sempre amb la gran excepció del Brasil- era un element clau en aquesta visió aglutinadora, sobretot entre els escriptors del boom (el mexicà Carlos Fuentes, l’argentí Cortázar, el peruà Vargas Llosa, el colombià García Márquez), però també hi havia un propòsit comú que el músic panameny Rubén Blades va concretar en moltes cançons: buscar i explicar Amèrica. No és estrany, sinó tot el contrari, que molts anys després del boom un escriptor com Roberto Bolaño, xilè resident a Catalunya, s’endinsés en la realitat mexicana a les novel·les Los detectives salvajes i 2666. O que Rodrigo Fresán, argentí resident a Barcelona, també triés el paisatge mexicà a Mantra. Tot i les particularitats de les literatures de cada país, existeix, a través de la llengua, un fil que lliga diferents expressions literàries.

Durant molts anys la literatura i la música han representat millor que cap altra disciplina la potència cultural de l’Amèrica Llatina. Del realisme màgic al realisme social, de la novel·la i el gènere a la poesia, la llista d’autors és llarga i sòlida, i segueix donant veus tan diverses com Santiago Roncagliolo, Pablo Montoya, Edmundo Paz Soldán, Samanta Schweblin, Fernanda Trías, Andrés Neuman... cadascú hereu d’una tradició. La Fira del Llibre de Guadalajara, una de les més importants del món, funciona com a aparador d’aquesta font inesgotable.

En el conflicte i la diversitat

El mateix passa amb les músiques, algunes cada vegada més conscients del factor afrodescendent i amb músics molt joves que assumeixen com a pròpies, i actualitzen, tradicions seculars com la cúmbia. L’èxit de Despacito va més enllà de l’anècdota, perquè en un món dominat per l’estètica anglosaxona demostra la persistència dels ritmes anomenats llatins. En aquest sentit, el reggaeton, un patró rítmic amb més de vint anys d’història, funciona com a exemple de la capacitat de les músiques llatines per mantenir una identitat pròpia assimilant elements culturals aliens. El reggaeton ho va fer amb els ritmes jamaicans de la mateixa manera que músics cubans com Bebo i Chucho Valdés van fer amb el jazz o els tropicalistes brasilers amb el pop. En tots els casos, el resultat és clarament llatinoamericà. Aquesta és una de les forces de la cultura de l’Amèrica Llatina: la capacitat de desenvolupar una identitat pròpia en el conflicte i la diversitat.

stats