PAÏSOS BÀLTICS
Internacional 09/02/2013

El miratge de la recuperada economia d'Estònia

El país frena la recessió fragilitzant el mercat laboral

Adrià Alcoverro
2 min
El miratge de la recuperada economia d'Estònia

Politòleg I Doctorand a La Universitat de Södertörn (suècia)Tallinn, hivern al Bàltic, neu arreu. El golf de Finlàndia es glaça. En un cafè al costat de la muralla de l'espectacular casc antic, l'Arvi seu amb una colla de joves graduats universitaris desocupats, un dels grups més maltractats per la crisi, com en altres indrets d'Europa. "És millor contractar joves. Jo només penso a treballar i, en canvi, a la gent amb més experiència els preocupa si descanses prou, si et paguen prou... Jo puc treballar de pressa i tot el dia", explica un jove aturat. Aquesta actitud no és producte només de la crisi, sinó d'uns valors arrelats des de la transició dels 90 que han conformat una societat escapçada i atomitzada en què l'individu es mesura només en el terreny de la carrera professional.

L'any 2009 l'economia estoniana es va contreure violentament amb una caiguda del 15% del PIB després d'anys de bonança adobats per les inversions de capital estranger i préstecs generosos de bancs nòrdics (entre l'any 2004 i 2007 Estònia va créixer un 8%). Una de les primeres conseqüències de la frenada va ser la pujada ràpida de la desocupació (el 2009 es va arribar al 20%. Avui hi ha menys atur però més precarietat).

La societat estoniana ha rebut, però, passivament, sense vagues ni grans manifestacions, unes polítiques "d'ajust" executades amb celeritat i sense escrúpols en un país on el salari mitjà era de poc més de 800 euros. S'ha reduït el dèficit amb una pujada d'impostos gens progressiva, retallades, i una rebaixa generalitzada del salari mitjà. Avui un professor d'institut guanya uns 650 euros al mes.

Estònia té una de les densitats de treballadors afiliats a sindicats més baixes d'Europa, pocs convenis col·lectius, i una legislació força restrictiva per a l'establiment i l'enfortiment dels sindicats. Això s'ha traduït en una gran flexibilitat del mercat laboral (accentuada amb la crisi), salaris baixos, i el fet de ser un els pocs països amb un IRPF no progressiu (tothom paga un 21%, llevat d'alguns casos concrets). Però la societat civil està en un estat letàrgic, encapsulada dins d'aquesta interpretació dels valors de l'individualisme, que impedeix proposar alternatives a les reformes del govern o a l'FMI.

Des la transició dels anys 90, després de la desintegració de la Unió Soviètica, qualsevol defensa dels interessos col·lectius s'etiqueta com a comunista, totalitarista o simplement de russa. A aquest context s'hi suma, a més, el component ètnic: l'atur i la pobresa afecten proporcionalment més la minoria russoparlant.

Els defensors d'aquest model es vanaglorien de la poca resposta social, que atribueixen a la legitimació democràtica dels seus projectes. El model estonià és el d'una democràcia lligada als grans números macroeconòmics, a una despesa pública minsa, i es basa en la creença del mercat com a regulador perfecte de l'activitat econòmica i social. Un fet que legitima la desactivació, via lleis, de qualsevol actor social que defensi un sistema diferent. Aquest és el model que Christine Lagarde vol per al sud d'Europa i que segurament és compartit per més d'un. Només cal recordar Mariano Rajoy aplaudint els que no es manifestaven.

stats