ANÀLISI
Internacional 26/09/2017

La fi de l’oasi polític alemany

El país transita cap a un bipartidisme desgastat per l’avanç de la ultradreta i per la fragmentació del tauler polític

Andreu Jerez
2 min
Angela Merkel durant la roda de premsa d’ahir.

BerlínFragmentació i inestabilitat. Aquests són els dos grans titulars que deixen les eleccions federals alemanyes de diumenge. El Bundestag estarà conformat per set partits repartits en sis fraccions. Serà, per tant, el més fragmentat de les últimes sis dècades. La unió conservadora (CDU-CSU) d’Angela Merkel, amb el seu segon pitjor resultat de la història (33%), ho tindrà realment complicat per formar govern de coalició. Per primera vegada, la cancellera conservadora sembla no tenir la paella pel mànec.

L’altre gran fracàs personal de Merkel és no haver aconseguit frenar l’entrada de la ultradreta d’Alternativa per a Alemanya (AfD) al Bundestag. El jove partit entra amb una força preocupant (12,6%) i serà la tercera fracció parlamentària. Amb tot, potser a Merkel només li queda esperar per veure com AfD s’autodestrueix: les divisions internes són tan grans que Frauke Petry, encara copresidenta del partit, fins i tot podria intentar conformar una fracció parlamentària pròpia, cosa que fraccionaria encara més el Bundestag. Paradoxalment, el pitjor enemic de la jove ultradreta alemanya, la guanyadora oficiosa dels comicis de diumenge, no són la resta de partits, sinó ella mateixa.

Possibles opcions

L’SPD de Martin Schulz, amb el pitjor resultat de la seva història (20,5%), ja ha descartat una reedició de la Gran Coalició amb els conservadors que han governat el país els últims quatre anys. Això seria com un tret al peu, i l’SPD prefereix anar a l’oposició.

Tot i que la cancellera Merkel vol intentar converses amb els socialdemòcrates, l’únic govern que ara per ara sembla factible és l’anomenada coalició Jamaica. És a dir, una coalició de quatre partits: els democristians de la CDU, els socialcristians bàvars de la CSU, els liberalconservadors de l’FDP i els ecoliberals d’Els Verds.

Hi ha precedents d’aquesta coalició a nivell regional, però no al govern federal. Els dubtes sobre la viabilitat de l’acord i, sobretot, sobre la seva estabilitat faran les negociacions extremadament complicades. Les diferències programàtiques sobre assumptes com la UE o la política migratòria semblen ara mateix enormes, però tampoc es veuen alternatives. Les altres dues opcions són un govern en minoria (sense tradició a Alemanya) o unes noves eleccions. Aquest últim és un escenari que genera encara més incerteses davant una eventual millora dels resultats ultradretans.

Amb tot, Alemanya s’està instal·lant en un nou paradigma polític: d’un sòlid sistema de dos grans partits (conservadors i socialdemòcrates) amb dos de més petits, el país està transitant cap a un bipartidisme desgastat per l’avanç de la ultradreta i per la fragmentació del tauler polític. El tan lloat oasi polític alemany sembla estar passant a la història.

stats