Publicitat
Publicitat

GUERRA A L'ÀFRICA

Els jihadistes de Mali, l'herència algeriana

Al-Qaida del Magrib Islàmic prové dels grups expulsats cap al sud després de la guerra contra el FIS

Quan el 31 de desembre les tropes franceses entraven a Kidal, la ciutat més endinsada al desert del nord de Mali, no van trobar ni rastre dels grups jihadistes que París ha posat en el punt de mira."Els islamistes han volgut evitar una guerra frontal i han optat per una tàctica més clàssica de guerrilla, basada en atacs puntuals, amb segrestos, atemptats... El que hem vist fins ara només és la primera fase de la guerra", explica Alain Antil, investigador de l'Institut Francès de Relacions Internacionals.

Darrere la intervenció francesa, a Mali s'estan lliurant moltes guerres alhora. D'una banda hi ha la reivindicació històrica d'autodeterminació dels tuaregs, heretada d'una descolonització que va traçar fronteres a cop de cartabó. L'any passat, organitzats en el Moviment Nacional d'Alliberament d'Azawad (MNLA) i reforçats amb les armes que els tuaregs integrats a l'exèrcit de Líbia van portar després de la caiguda de Gaddafi, van protagonitzar l'enèsima revolta i van proclamar la independència del nord del país. Només Burkina Faso va reconèixer el nou estat, mentre la comunitat internacional, des dels estats africans fins a la UE i l'ONU, defensaven la integritat territorial de Mali.

Però en el territori d'Azawad, on el govern de Bamako ha fomentat un subdesenvolupament crònic i on amb prou feines mantenia algunes bases militars, des de fa vint anys s'han fet forts grups islamistes. I aquest és el producte d'una altra guerra: la guerra civil algeriana que es va desencadenar després de l'anul·lació de les eleccions que va guanyar el Front Islàmic de Salvació (FIS). L'enfrontament entre les forces armades algerianes i el Grup Islàmic Armat (GIA) -que va deixar entre 100.000 i 200.000 morts- es va acabar amb la rendició dels islamistes. Però una facció dissident, el Grup Salafista per a la Predicació i el Combat (GSPC), va mantenir la lluita armada. Assetjats per l'exèrcit algerià, es van refugiar al Sàhara i van creuar la porosa frontera de 1.200 quilòmetres amb Mali.

"Es va produir un doble procés -explica Jean Pierre Filiu, professor de Science Po Paris i autor de Les nou vides d'Al-Qaida (Icària), que aquesta setmana ha estat a Barcelona convidat per l'IEMed-. La repressió algeriana va suposar una expulsió cap al sud, i alhora el GSPC es va afiliar a Al-Qaida el 2007, i es va convertir en Al-Qaida del Magrib Islàmic (AQMI)". Des d'aleshores s'han dedicat al segrest d'occidentals, com els tres cooperants de Barcelona Acció Solidària.

Els grups jihadistes van aprofitar la insurrecció dels tuaregs i el cop d'estat dels militars de Mali, que va derrocar el president Amadou Toumani Touré, per fer-se forts en el terreny i desallotjar els guerrillers de l'MNLA. "Però aquesta no és una guerra contra Al-Qaida -assegura Filiu, que recorda que cap dels dirigents de l'organització fundada per Bin Laden ha obert la boca per parlar de Mali-. AQMI és un fenomen local i s'ha d'abordar com a tal, perquè si no els fem més grans del que són. Al-Qaida va morir amb Bin Laden, perquè el projecte d'una organització mundial no tenia sentit. Els grups terroristes sempre tenen un abast territorial i uns objectius concrets. El discurs d'Al-Qaida només funcionava a la pantalla".

Algèria: un paper clau

L'assalt a la planta de gas d'In Amenas per un dels grups escindits d'AQMI procedent de Mali ha evidenciat que Algèria no es pot conformar empenyent el problema cap al sud. "En el fons, l'assalt ha estat un fracàs per a l'exèrcit algerià, perquè per més que ho resolguessin amb sang el problema és com van arribar fins a la planta: una cosa així no havia passat ni en els moments més durs de la guerra civil, en què les plantes de gas havien estat el bé més protegit", reflexionava a l'ARA el periodista i politòleg algerià Said Djaafer. A més, Alger, que també té població tuareg al sud, vol una solució política amb l'MNLA a Mali. "Algèria pot mediar amb els tuaregs, i aconseguir que renunciïn a la independència, però el govern de Mali haurà de cedir una autonomia. I, veient com actua, no sembla que hi estigui disposat", afirma.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF