Publicitat
Publicitat

PRÒXIM ORIENT

El futbol, l’única ‘religió’ que uneix els sirians

La passió per aquest esport és tal que, malgrat la guerra, es continua jugant la lliga al país

En un país que s’esquerda després de sis anys de guerra civil, la selecció de futbol és el més semblant que queda a la identitat nacional a Síria. L’equip nacional ha sabut treure pit i defensar un país que ha deixat d’existir com a tal. La selecció fins i tot està a punt de fer complir el somni de classificar-se, per primera vegada en la seva història, per al Mundial del 2018.

A causa de les dificultats de la guerra i la inseguretat, la selecció siriana juga com a local lluny de casa, a centenars de quilòmetres. Tot i que l’equip intenta quedar al marge del conflicte sectari, la guerra ha portat molts esportistes a abandonar Síria en senyal de protesta. L’estrella de l’equip, Firas al-Khatib, considerat com un dels millors futbolistes de Síria, es va negar a representar la selecció siriana i va ser fitxat pel club Al-Arabi, de Qatar. El mateix va passar amb el davanter centre Omar Al Soma, el Messi sirià, que des del 2014 juga a l’Al-Ahli, de l’Aràbia Saudita. Al Soma va portar dimarts passat els sirians a l’extrem de l’infart després d’empatar en l’últim minut amb l’Iran, per la qual cosa ara Síria podrà intentar classificar-se per al Mundial de Rússia.

Altres futbolistes han desertat i han pres les armes. El cas més notori és el de l’as del futbol Abdul Baset al-Sarut. El porter de l’equip Al-Karamah (Homs) es va convertir en la veu de les protestes del 2011 i, quan va esclatar la guerra, va deixar les botes de futbol i va prendre el Kalàixnikov. Fins i tot va crear la seva pròpia milícia, la brigada dels màrtirs d’Al-Bayada. Ara, l’exestrella de futbol ha jurat lleialtat al grup terrorista de l’Estat Islàmic.

Segons l’expert en futbol Mohamed Nasir, “més de 200 futbolistes han abandonat el país, la majoria dels quals s’han instal·lat a l’Iraq”. A causa d’això “és molt difícil portar tots els jugadors de la selecció nacional al mateix camp per als entrenaments”.

Vàlvula d’escapament

Tot i que l’esport s’ha vist seriosament afectat per la guerra, se segueix jugant la lliga nacional i regional, tot i que en menor escala. Per als sirians, el futbol és “la seva segona religió”, assenyala a l’ARA el Khaled, un refugiat sirià que viu a Beirut i que va jugar a l’equip juvenil del club Al-Wahda, de Damasc. “Abans de la guerra els seguidors de l’Ittihad (Alep), l’Al-Wahda (Damasc) i l’Al-Karamah (Homs) recorrien de punta a punta el país en autobusos per veure els partits”, recorda.

El Khaled comenta que quan va esclatar el conflicte, a mitjans del 2011, “es van suspendre tots els partits”: “Però, després de més de sis anys de guerra, els sirians ens hi hem acostumat, i ara més que mai el futbol és la nostra única vàlvula d’escapament”, explica.

Ara els dos únics estadis que segueixen oberts són l’Abbasiyyin Stadium a Damasc i l’Al-Assad Sports City, a Latakia (bressol del president Assad). “Gràcies a l’afició futbolera, els manifestants vam saber organitzar-nos en les protestes del 2011. Corejàvem les mateixes cançons amb les quals solíem animar els nostres equips. El futbol també ens va ensenyar a bregar amb les forces antidisturbis”, diu el Khaled.

A més del problema per la falta d’infraestructures esportives, els jugadors professionals s’enfronten a l’escassetat de salaris. “El règim mai ha promocionat l’esport i la Federació de Futbol Siriana és coneguda pels seus escàndols de corrupció”, critica Al Shami, un activista sirià.

Al Shami explica com a anècdota que, en diverses ocasions, la Federació “no podia ni comprar els bitllets d’avió a la selecció nacional quan competien fora i van haver de pagar-los els mateixos jugadors”.

Precisament, el fet que el futbol no estigui considerat un esport d’elit sinó popular -sense estar relacionat amb el règim- ha mantingut viva l’afició en aquest país en guerra.

Etiquetes