Publicitat
Publicitat

OBSERVATORI DE L’EST

Les annexions de Putin esquerden la UE

No era previsible que poc després d’un any de l’annexió de Crimea -que fa uns dies Putin ha tornat a visitar- un grup de parlamentaris francesos hi anessin com qui fa un viatge turístic. El 23 de juliol deu diputats del partit Les Républicains hi van volar directament des de Moscou ignorant que, legítimament, Crimea és un tros d’Ucraïna. Així encara ho reconeix la Unió Europea, que per això fa mesos que pressiona i sanciona el règim de Putin. Però el sol fet de la visita expressa com les pressions i les sancions no són compartides per tots els socis de Brussel·les. Pocs dies després de l’excursió francesa, els populistes italians del M5S i els ultres hongaresos del Jobbik van anunciar que també enviarien diputats a Crimea.

I a Putin ja li va bé que les visites a Crimea de diputats intrèpids, o d’actors egòlatres com Gérard Depardieu, aprofundeixin les no poques esquerdes del mosaic institucional comunitari. Esquerdes que esdevenen impotència a l’hora de garantir a Kíev uns mínims de seguretat i de suport. De ben poc ha servit al govern de Poroixenko contraposar el 18 de maig passat la sensibilitat ucraïnesa a les maldalts soviètiques pel que fa al drama dels tàtars de Crimea: el 1944 Stalin en va deportar 240.000 als Urals i a Sibèria acusant-los de col·laborar amb els nazis. No tornarien a les seves terres fins als 90, en l’època de la perestroika. Un maig especial, el del 2015, perquè coincidia amb el primer any d’annexió, i alertava dels riscos que podrien planar sobre els tàtars de Crimea, una comunitat humana maltractada dins d’un territori que pot semblar llunyà i exòtic però que forma part de la vella Europa.

Episodis com els escenificats en els últims mesos a Crimea expressen la solitud en què es mou la Ucraïna democràtica, o que almenys intenta ser-ho. Uns llimbs que serien tan insuportables com els de després de l’ensorrament de l’URSS, el 1991, o del definitiu fracàs de la Revolució Taronja, el 2010, si no fos perquè la revolta de Maidan ha fet emergir impulsos de regeneració que afronten reptes: la corrupció, la neutralització de l’ultranacionalisme -minoritari però ben organitzat-i la guerra al Donbass. I davant aquesta realitat violenta, i també de la presència armada russa en territoris que el Kremlin reivindica quasi com a seus -perquè parlen rus-, ni la Unió Europea ni els Estats Units han sabut encara donar una resposta. Ja no en van saber fa set anys, l’agost del 2008, quan les unitats enviades per Moscou van travessar la frontera de Geòrgia per ocupar Ossètia del Sud i Abkhàzia. Tot va quedar com una mena d’ afer intern del laberíntic món postsoviètic. Però els russos mai més en van marxar i van crear estats fantasmes que, finalment, el novembre del 2014, van signar amb Moscou una “Aliança d’Integració” que preveu “mecanismes confederals”. Mecanismes que podrien ser aplicats a Donetsk i a Lugansk per consumar una annexió fins ara encoberta.

Putin continuarà amb l’anomenada doctrina del ressentiment, que, com se sap -i no li falta part de raó-, té com a objectiu compensar la catàstrofe política i emocional -la humiliació- que va representar la desintegració de l’URSS. La primera etapa del pla, que es va complint amb càlcul acurat, és garantir que els 25 milions de russos que van quedar fora de la Federació Russa l’1 de gener del 1992 se sentin patriòticament resguardats. Fets consumats i intencions davant els quals ni la UE ni els EUA mostren cap determinació, cohesió ni iniciativa.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF