Publicitat
Publicitat

OBSERVATORI DE L'EST

Solitud de Putin i impotència opositora

Un regust agredolç recorre tant el Kremlin com els carrers de Rússia quan ha passat un any des de la revolta ciutadana que va desafiar els plans de Putin per mantenir-se sis anys més en el poder. Amb uns suports demoscòpics que sobrepassen el 30% però no arriben al 40%, les classes mitjanes i populars russes llegides, viatjades i pendents d'internet es veuen abocades a dissenyar una nova etapa del procés per fer fora del poder Putin i els seus kagebistes, buròcrates i magnats corruptes. Fa un any es van generar grans expectatives, però ara com ara no hi ha indicis que el règim pugui fer fallida de manera immediata. Té els dies comptats, sí, però aquest compte podria durar uns quants anys, durant els quals l'oposició hauria d'anar enfortint-se i, sobretot, no deixar-se arrossegar per la impaciència ni la frustració, que a Rússia es tradueixen en desmobilització i fragmentació.

Nezavissimaia Gazeta , un diari prou equidistant -a Rússia no hi ha premsa independent- per adreçar-se a la societat civil, no s'està d'alertar l'oposició del risc de ser abduïda per la mateixa maledicció que va enfrontar bolxevics i menxevics -comunistes i socialdemòcrates- en els anys previs al 1917. Ara la confrontació és entre els liberaldemòcrates i els nacionalistes de totes les tendències i matisos: des dels radicals fins als partidaris de fer pactes amb l' statu quo . Una bona part dels liberals arrosseguen el desprestigi de les privatitzacions salvatges de l'etapa Ieltsin, mentre que la majoria de nacionalistes no s'han tret de sobre l'estigma del nacionalcomunisme, el còctel de feixisme i estalinisme que va emergir de les ruïnes de l'URSS. Uns i altres estan condemnats a sortir al carrer plegats, però els costarà dissimular la mútua desconfiança. La nova i jove oposició sorgida des de la societat civil i les xarxes socials té empenta, però no pas prou per tenir un paper vertebrador i cohesionador de l'antiputinisme. Li cal, doncs, focalitzar objectius i marcar prioritats amb el cap fred, però sovint cau en la impaciència i la frustració que acompanyen el fet de voler tenir el poder i veure'l encara inaccessible. Res no està madur per a l'assalt definitiu.

Sol a dalt de tot

I mentrestant el poder viu captiu del seu propi malestar. Tot i que va guanyar les eleccions i ni de bon tros s'està ensorrant, res per a Putin ha tornat a ser com era. El titular de fa unes setmanes de The Economist defineix bé la situació: " Alone at the top " [Sol a dalt de tot]. La solitud de Putin és un clàssic: és la de l'autòcrata que té prou recursos repressius per mantenir-se però no pot fer res per aturar el procés galopant de desgast. Putin sap que no pot recuperar el suport social perdut i només li queda intentar conservar el que manté. Aquest és l'objectiu de la campanya en contra de la corrupció, el mal rus que més consens social genera entre totes les tendències polítiques. Però en un règim basat en la corrupció, començar a remenar els rerefons i clavegueres és arriscar-se a fer que les escletxes esdevinguin esquerdes. La por torna a ser un valor de cohesió entre molts putinistes que ara se senten amenaçats per Putin, com els incondicionals de Stalin dels anys 30 tremolaven -també sobre el poder hi graviten els fantasmes del passat- amb les purgues desencadenades per l'amo del Kremlin. Un cop més al Moscou poderós, no se sap què pot representar un truc a la porta o una trucada al mòbil una nit de cap de setmana.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF