Shlomo Ben-Ami: “La descomposició dels estats àrabs és el primer perill al Pròxim Orient”

BarcelonaEl laborista Shlomo Ben-Ami, exministre d’Exteriors israelià, es mostra prudent amb Trump i alerta de la deriva que ha pres el govern de Netanyahu en un Pròxim Orient convuls. Ha visitat Barcelona com a vicepresident del Centre Internacional de Toledo per la Pau, en el marc d’un seminari organitzat pel Cidob i l’Ajuntament de Barcelona.

¿La investidura de Trump és una bona notícia per a Israel?

Trump encara és una incògnita. Ha dit coses que difícilment podrà complir. No és el mateix el que ell ha deixat anar que el que han dit els seus ministres sobre Europa, l’OTAN, Rússia... Espero que s’imposin les posicions més informades i educades del seu ministre de Defensa, del seu ministre d’Exteriors... que han dit coses raonables sobre Síria, el Pròxim Orient, Putin... Ara hem d’esperar.

Què significa que hagi guanyat les eleccions als Estats Units?

Una deficiència immanent al sistema democràtic, que té els seus virus d’autodestrucció. Al cap i a la fi totes les barbaritats han nascut d’una metamorfosi de la democràcia. Veurem què passa a França amb Marine Le Pen. Hi ha un auge de l’autoritarisme arreu del planeta, també a Europa. Fins i tot amb coses que pensàvem que no es repetirien mai a Alemanya. Estem veient una rebel·lió de l’home blanc, que està tip del liberalisme, de la correcció política i de la preocupació per les minories. Aquest home blanc es rebel·la i diu: “I jo què? Jo també tinc una identitat”.

Com valora el llegat d’Obama al Pròxim Orient?

A nivell interior ha sigut bo, però en política exterior és molt dolent. Ha obert les portes del Pròxim Orient a Putin: els Estats Units ja no pinten gairebé res a la regió. Ha perdut tota credibilitat. Un president que va arribar proclamant el multilateralisme i el respecte per les minories va guanyar prestigi, va transmetre un missatge d’uns Estats Units liberals, oberts al món. Però avui, quan fas balanç, veus que els països Bàltics no se senten segurs dins l’OTAN: la realitat és que Ucraïna, si tingués armes nuclears, no hauria perdut Crimea. El putinisme és gas i armes nuclears, i prou. Rússia és una potència buida per dins, i Obama no la va saber gestionar.

El predomini rus, l’expansió de l’Iran, l’Estat Islàmic, la deriva autoritària de Turquia... Què és el que més preocupa al Pròxim Orient?

La descomposició dels estats àrabs. L’estat nació és la idea organitzativa més òptima que ha creat el gènere humà, i qualsevol intent d’anar més enllà no funciona. La descomposició dels estats àrabs pot portar a la fi del segle dels acords de Sykes-Picot [el repartiment el 1916 de les influències francesa i britànica al Pròxim Orient]. El millor antídot contra l’Estat Islàmic són els estats forts. No hi ha EI a Israel, ni a Turquia, ni a l’Iran, perquè són estats forts, però sí que creix on l’estat es descompon: a Síria i l’Iraq. Matar 20.000 combatents de l’EI està bé però no resol el problema.

¿El Pròxim Orient serà més segur si Baixar al-Assad es referma al poder?

El Pròxim Orient àrab no ha produït encara la transició a la democràcia, i els que han arribat al poder, com els Germans Musulmans a Egipte, si no són demòcrates, es pensen que qui guanya s’ho queda tot. Al-Sissi també s’ho emporta tot. Encara no han arribat a assumir que el pluralisme és la base de la democràcia. I pensant que es pot importar la democràcia sobre les ales d’un F-16, els EUA tampoc no hi han ajudat. Els cicles històrics són els que són. Sense una societat amb una classe mitjana que ha assumit el principi de la diversitat, no es pot crear una democràcia moderna. Ho veiem a Síria, el Líban, Egipte, el Iemen, Líbia... Gran part de la responsabilitat és del colonialisme, però en algun moment s’ha de començar a assumir la pròpia responsabilitat. L’ideal és que siguin democràcies, però hem vist que no funciona.

I Israel? Té el govern més escorat a la dreta de la seva història. També és la rebel·lió de l’home blanc?

Israel s’està movent cap a espais indesitjables. Netanyahu ja porta onze anys al càrrec, com en una república bananera. És una deriva que erosiona la solidesa democràtica del país, amb l’actitud cap a la minoria àrab... I si hi afegim la política d’expansió dels assentaments, que empetiteix l’espai dels palestins...

Encara veu possibles els dos estats?

Un sol estat binacional no pot funcionar al Pròxim Orient... Si no funciona a Europa! Per a la creació d’un estat palestí som al minut 90, encara es pot arribar a un acord, perquè el 80% dels colons estan concentrats en blocs enganxats a la frontera i encara es pot fer un intercanvi de terres. A Jerusalem encara es pot trobar un acord basat en una divisió ètnica. Però si no es fa res, aviat serà massa tard.