31/03/2013

Shakespeare amb anuncis

3 min
A Itàlia el cicle berlusconià potser arriba a la seva fi, però sobre les restes de la festa els electors voten la no-política.

Una amiga italiana, mestra de Brescia, m'expicava l'any 1994, durant la campanya electoral que va guanyar per primera vegada Berlusconi, que un dia estaven assajant a l'escola La tempesta , de Shakespeare, quan un dels alumnes va suggerir intercalar anuncis a les escenes teatrals. Shakespeare amb anuncis!

Aleshores -seguim a l'any 1994- ningú sabia quina mena de deriva tindria aquella societat acabada de sortir de la Guerra Freda, encara que es podia intuir que s'estava arribant al final de la lluita que havia enfrontat durant anys la dreta i l'esquerra. Aquesta tensió havia fet d'Itàlia una societat dual, en què els primers s'aferraven al poder amb la benedicció del catolicisme tradicional i el suport de la CIA i de la màfia, i els altres s'ocupaven de construir un teixit civil -l'ocupació eurocomunista de l'espai públic, animats per la força dels sindicats, la classe obrera- i una visió de la cultura entesa com una de les principals bastides de la vida.

La teoria dels dos rius

Era allò que alguns anomenaven la teoria dels dos rius. "La situació internacional -em va explicar aquells dies Raffaele Fiango, del Corriere- impossibilitava l'alternança de poder. Però les aigües dels dos rius s'entrecreuaven sovint, i la dreta sabia que la seva pròpia supervivència l'obligava a ser sensible als interessos de l'esquerra, de la mateixa manera que l'esquerra era conscient que mai governaria el país i que la seva existència immersa en la societat civil només era possible a canvi de renunciar al poder.

Peppone i Don Camilo, els dos personatges creats per Guareschi -l'un capellà, l'altre alcalde comunista-, representaven prou bé aquella Itàlia que, malgrat la bronca, tirava endavant gràcies, potser, a la idea que han explicat els germans Taviani a través d'un dels seus personatges quan diu que els italians sempre seran els fills dels fills de Miquel Àngel i Rafael. Fins que va arribar Berlusconi. Era, recordem-ho, l'any 1994.

La meva amiga va voler que veiés un dels programes que aleshores arrasaven a la televisió, Non è la Rai . El Berlusconi de la primera fornada en estat pur. Es passava en una de les seves cadenes i el miraven tots els adolescents en sortir de l'escola.

El conduïa una adolescent, Ambra, que no parava de fer al·lusions al padrone , al capo -Berlusconi, esclar-, i presentava ella mateixa la publicitat, avançant-se a aquest fet grotesc tan acceptat avui segons el qual els periodistes combinen la publicitat amb la informació, en un exercici -molt ben pagat, cal suposar- de confusió total entre informació i propaganda, o, potser, de clarificació sobre el valor que ells mateixos donen a la informació i al seu propi cinisme.

Ambra, doncs, en plena campanya electoral de l'any 1994, ajudava el capo a guanyar les eleccions segrestant; talment el flautista del culet cenyit. Els adolescents que sortien al programa ballaven, jugaven, reien, xisclaven. Nenes dones maquillades i vestides com si fossin models: aquest era el plat que ja s'estava cuinant per al delit del padrone , la menja que durant vint anys es cruspiria fins a regalimar-li coll avall, mentre més de mig país l'aplaudia, l'envejava, i el votava!

La meva amiga era una de les tantes mestres que creien aleshores que a l'escola s'hi ha de fer teatre, música, dibuix, perquè a l'escola s'hi va a créixer, a filosofar, i l'autonomia personal és un fet indissociable de la pertinença al grup. "Això que està passant a la televisió transformarà tot el pensament moral de la nostra època", em va dir espantada.

No es va equivocar: ara que potser s'acabarà el cicle berlusconià, sobre les restes d'aquella festa italiana -però també europea- els electors voten per la no-política.

No hi ha manera de formar govern. I els polítics que encara hi creuen, en comptes de cremar el que s'hagi de cremar, enviar a casa a qui s'hi hagi d'enviar, segueixen embolicant la troca entre el dubte sobre si s'ha de fer Shakespeare amb anuncis o anuncis amb una mica de Shakespeare.

stats