Publicitat
Publicitat

Crisi del deute

Raons temptadores per marxar de l'euro

Aquests són els arguments dels Estats Units perquè l'Europa del sud abandoni l'euro

Fa unes dues dècades, quan els líders d'Europa treballaven en els detalls de la seva gran visió per connectar la Unió Europea (UE) amb una moneda única, virtualment cada economista d'aquesta banda de l'Atlàntic –i la majoria dels de l'altra– vam adonar-nos que l'euro estaria mortalment/greument malmès.

El que els economistes han trigat un temps a entendre és que als líders europeus no els importava gaire el que ells pensessin.

"La Comissió Europea sí que va convidar economistes a presentar els seus punts de vista. Va ser un procés darwinià", diu Paul De Grauwe, professor d'economia política europea a la London School of Economics. "Jo hi vaig ser convidat, però quan vaig expressar els meus dubtes ja no vaig ser-ho més. Al final només hi quedaven els entusiastes".

La moneda única tenia un objectiu polític primordial. Igual que el mercat únic anteriorment, va ser concebuda abans que res com una cola per unir més estretament Europa, lligar la prosperitat d'Alemanya a aquella dels seus veïns i evitar una tercera guerra mundial al continent, que ens n'havia portat dues a nosaltres. No es permetria que uns quants defectes d'enginyeria es fiquessin al mig d'un projecte tan important.

Poc més d'una dècada després que els primers bitllets d'euros arribessin a les botigues a Madrid i Berlín, els errors de disseny de l'euro han dut gran part de la Unió Europea a una fossa econòmica profunda. I l'imperatiu polític està sent desplegat de nou com a raó important per mantenir-se amb la moneda única. "Aquesta motivació enormement important sovint és subestimada a fora", argumentava el columnista del 'Financial Times' Martin Wolf, l'analista més seriós de la voràgine econòmica europea.

Però per ser un projecte previst per apropar Europa, l'euro va fer sorprenentment poc per construir la solidaritat. Els votants alemanys van suportar una recessió fa dues dècades, després de la introducció dels seus germans del bloc soviètic. Ara semblen poc disposats a gastar un penic per ajudar els grecs, espanyols, portuguesos, irlandesos o italians.

Concebut com una eina per a la integració, l'euro podria, en canvi, separar Europa.

Cauen els governs i la confiança en la UE

L'ordre polític de llarga durada a Grècia, un país en caiguda lliure econòmica i dependent del Fons Monetari Internacional i els seus socis europeus per pagar els seus deutes, va fer implosió el 6 de maig. Els votants van castigar els partits principals per haver acceptat una estratègia de retallada pressupostària que ha contribuït a una taxa d'atur de més del 20%. Amb cap partit capaç de formar una coalició de govern, Grècia es dirigeix a unes noves eleccions al juny.

La confusió –les economies d'aproximadament la meitat dels països a la zona euro estan decreixent– ha engendrat crisis polítiques a tot el continent. Onze governs de l'eurozona han caigut en poc més d'un any. Partits polítics extremistes van en augment. Quasi dos terços de la població als països de la zona euro encara donen suport a l'euro, segons l'última enquesta de l'Eurobaròmetre feta el novembre passat.

No obstant això, el nacionalisme indignat i la desconfiança estan guanyant el sentit europeu d'un fi comú. La confiança en la UE va caure fins al 34% al novembre, enfront d'un 48% la tardor del 2009.

"La paradoxa seria que la unió monetària que havia de ser un trampolí per a més unió es convertís en un trampolí per a menys unió", diu De Grawe, que també és un exmembre del Parlament belga.

L'agitació social a tota l'eurozona suggereix que podria ser l'hora de plegar i intentar trobar un procés ordenat per restablir les monedes estatals a tot el bloc.

Europa estaria en millor forma si l'euro no existís i cada país membre tingués la seva pròpia moneda. La unió monetària ha constret estats amb economies infinitament diferents, privant-los d'una política monetària independent que els pogués ajudar en els temps difícils. Els tipus d'interès i els tipus de canvi que serveixen a Alemanya també han de servir a Espanya, malgrat que aquest país tingui més de quatre vegades l'atur d'Alemanya.

El problema, la falta de solidaritat

El problema principal és que mentre que els líders van adoptar amb entusiasme el lligam monetari, van rebutjar el seu complement necessari: un pressupost central que transferís diners de regions pròsperes a les de baix rendiment, igual que el govern dels Estats Units envia dòlars recaptats pels impostos a Massachusetts per pagar subsidis d'atur a Nevada.

L'euro va alimentar la il·lusió que Grècia, Espanya i Itàlia eren igual de solvents que Alemanya o Holanda, fet que va propulsar un boom creditici durant una dècada a la perifèria menys desenvolupada d'Europa. I estava espectacularment mal dissenyat per afrontar el xoc quan els fluxos de capitals cap a aquells països es va aturar de cop. Els països dèbils no només havien de confiar en els seus propis recursos; havien de fer-ho sense una moneda o una política monetària pròpia que absorbís el cop.

No hi havia pressupost europeu per ajudar Madrid quan el seu mercat immobiliari i economia van fer implosió i les seves taxes d'atur van escalar de cop. Espanya no tenia cap banc central per inundar l'economia amb pessetes –per donar suport als seus bancs i estimular el crèdit i la inversió.

El Banc Central Europeu (BCE) va ajudar deixant als bancs espanyols emetre bons del govern com a garantia per obtenir préstecs barats a tres anys, cosa que va proporcionar un alleugeriment als bancs i va conduir a tipus d'interès més baixos. Però el BCE i els seus pagadors alemanys han estat, fins ara, poc disposats a tolerar un auge del crèdit i una inflació més alta a Alemanya per contribuir al creixement econòmic dels seus veïns.

La devaluació per enfortir les exportacions espanyoles estava, per descomptat, fora de qüestió. L'únic que podia fer Espanya era demanar préstecs per pagar els subsidis d'atur i altres programes socials, que s'han disparat malgrat la reducció dels ingressos per impostos. Quan els inversors ja no li volien prestar diners a taxes suportables, va haver de talar la despesa pública, i es va cavar a ella mateixa un forat econòmic encara més gran.

Els líders alemanys insisteixen que la solució per a Espanya i altres països emmalaltits és devaluar-se "internament" per recuperar la competitivitat, essencialment retallant els salaris per reduir els costos de la mà d'obra. Tot i així, és poc probable que una democràcia pugui sostenir aquests ajustaments molt de temps. Els costos laborals a Espanya continuen creixent malgrat que un de cada quatre treballadors no tingui feina. Com hauria de ser de profund l'atur perquè els salaris comencessin a caure?

Sortir de l'euro, el mal menor: l'exemple argentí

Contra l'austeritat castigadora que exigeix Alemanya, una sortida de l'euro –seguida d'una forta devaluació– no semblaria una suggerència tan dolenta.

Això s'ha fet abans. El 2001 l'Argentina va deixar la subjecció del peso al dòlar que havia durat una dècada, i va esborrar virtualment els estalvis dels ciutadans argentins. Els bancs van fer fallida. Els salaris reals es van desplomar. La inversió estrangera es va esgotar després que el país deixés de pagar el seu deute extern, i el govern va haver de retallar dràsticament la seva despesa per viure dintre les seves possibilitats. Però malgrat que l'economia argentina es va contraure un 11% el 2002, es va recuperar bruscament per experimentar una dècada d'exportacions veloces i un creixement estel·lar.

Raons per quedar-se: el caos i l'efecte contagi

Malgrat els seus defectes, hi ha una raó poderosa per quedar-se a l'euro que fins i tot els economistes més escèptics accepten: el prospecte de separar-se de l'euro fa molta por. És difícil preveure com es desplegaria una dissolució com aquesta. De fet, no hi ha cap forma legal de marxar. I seria abrasadorament dolorós per a molts països.

Grècia probablement no podria ser extirpada amb cirurgia. Un cop els inversors s'adonessin que els països podrien marxar de l'euro, els tipus d'interès es dispararien en els següents candidats més probables. Hi hauria una fuga de capitals enorme dels països perifèrics cap a Alemanya, ja que els estalviadors voldrien protegir els seus euros d'una potencial devaluació.

Fins i tot amb una separació ben coordinada, les llars i les empreses amb deutes a través de les fronteres podrien anar a la fallida si els seus salaris i estalvis fossin devaluats però el seu deute es mantingués. Els bancs en alguns països es podrien ensorrar. Les empreses podrien perdre abruptament el seu accés als fons. Un divorci difícil podria repercutir en els carrers i els sistemes polítics.

No obstant això, els riscos de desfer la unió monetària s'han d'avaluar al costat dels riscos de deixar-la unida.

En la campanya electoral d'enguany, Marine Le Pen, candidata presidencial per al partit d'ultradreta francès Front Nacional, es va referir a la UE com la "Unió Soviètica Europea", que estava arruïnant l'economia francesa i "imposant-nos un model de vida que no és el nostre". Le Pen proposava "sortir d'Europa". A la primera volta dels comicis, el Front Nacional va obtenir un 18% dels vots.

En nom de la unitat europea, deixar de banda l'euro pot ser la millor opció.