Publicitat
Publicitat

ESTATS UNITS

Obama, de l'esperança a la nostàlgia

El president nord-americà fa balanç abans de passar el relleu a Trump en un discurs que tanca un capítol de la història dels Estats Units

Quan preguntaven a Ted Sorensen, l’home que va escriure els discursos del president Kennedy, per què els missatges d’ara no sonaven tan brillants com els de la seva època, solia contestar: "Perquè els polítics d’avui volen comunicar, però han renunciat a inspirar". No ha estat mai el cas de Barack Obama. Tampoc aquesta nit, en el discurs que ha tancat un capítol de la història dels Estats Units.

Si alguna ambició ha tingut Obama ha estat la d’inspirar. Inspirar una societat que estava a punt d’expirar, que li costava respirar, que perdia l’esperança en aspirar i que aquesta nit, davant la pantalla, ha començat a sospirar.

Perquè Obama podrà ser mesurat per la mida dels seus incompliments, però no podrà ser discutit pel gruix del seu to. Una presidència és, essencialment, un to. Obama ja era el to quan va parlar a la convenció demòcrata del 2004 i va girar cap a ell els primers focus. Obama va derrotar Hillary el 2008 amb el to consolador après als púlpits del diumenge al matí, passat pels discos d’Al Green i Steve Wonder. I ahir, 2017, Barack Obama va tancar la seva presidència esculpint la primera pedra del seu llegat polític amb la mateixa frase que omplia aquell to de contingut: " Yes, we can". Mira si començaven a sospirar, que així que va començar a parlar, el públic va cridar a cor "quatre anys més!". "No ho puc fer", va replicar Obama amb un somriure.

Si bé el to d’Obama ha sonat indiscutiblement consistent durant vuit anys ha estat perquè el nucli central del seu missatge també ha estat consistent, i aquest missatge és "nosaltres". El "nosaltres" és la paraula que va infondre vida a la democràcia americana, i aquesta nit Obama ha tancat el seu cicle presidencial amb una llaçada impecable, tot tornant, senzillament, al "nosaltres": "Només hi ha canvi real quan la gent s’implica, i encara ho crec".

Obama encara camina amb el swing de Tigger Woods i per això els dissenyadors dels seus actes de masses fan construir una passarel·la fins al faristol. Però el seu balanç polític no és tan harmònic, més aviat s’assembla als seus cabells grisos. Obama mateix ha resumit el seu llegat: va salvar el país de col·lapse financer, va salvar la indústria de l‘automòbil, fa sis anys seguits que es crea ocupació, ha estès la cobertura sanitària, va matar Bin Laden. I per això ha dit que Amèrica és avui millor que fa vuit anys. Però això ha acabat amb un 'Yes we can, yes we did'.

Però ha sonat terrenal i discutible quan ho ha dit, perquè els llocs de treball han tornat, sí, però els sous, no. I perquè, com ell mateix ha reconegut, la democràcia americana té avui dues grans amenaces: la desigualtat econòmica i la discriminació racial. Que, per desgràcia, no és veritat allò que va proclamar 'The New York Times' a la portada de la seva victòria el 2008, quan va suggerir que havia començat l’era post-racial.

Obligats com estem a mantenir la sospita davant el poder, un no pot deixar de preguntar-se com és que Obama ha tingut aquesta rara habilitat (a la FOX en diuen "cinisme") per advertir dels problemes com si no fos la seva responsabilitat solucionar-los, com si més que el president, fos el tutor que vol tenir una conversa adulta amb tu sobre allò que no t’acaba de sortir bé. Durant vuit anys, Obama no ha apel·lat a les vísceres sinó a la consciència. I en consciència sabem que un sol home no pot canviar el cor d’un país. Aquest ha estat el secret de la seva habilitat: Un país només el podem canviar... nosaltres.

No ha estat el discurs més emocionant ni més ric d’Obama. En realitat, tot ja estava dit. Li pesava el contrast entre aquella esperança mundial que li va fer guanyar un premi Nobel de la pau mentre dormia i la crua realitat d’un balanç presidencial qualsevol. Esclar que si parlem de crua realitat, la presidència de Trump és a nou dies de distància. A partir del divendres 20 de gener de 2017, l’esperança serà substituïda per l’arrogància. Sentirem el to de la por. I per això aquesta matinada hauríem volgut tornar a ser el 2008, a New Hampshire, allà on Barack Obama va dir per primera vegada "Yes, we can", i que el somni tornés a començar per a nosaltres.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 25/06/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT