24/03/2016

L’oposició a Putin no se’n surt

3 min

Inquietants les prediccions del dissident rus Gueorgui Satàrov a la col·laboradora de l’ARA Natàlia Boronat: Satàrov augura que les eleccions parlamentàries del setembre podrien ser l’última oportunitat de l’oposició democràtica d’entrar a la Duma i intentar promoure canvis de manera pacífica. I per ocupar escons a la Duma caldria que la fràgil oposició de liberals i socialdemòcrates es posés d’acord per organitzar un front semblant al bloc Rússia Democràtica, que entre el 1989 i el 1993 va donar les últimes empentes per ensorrar la Unió Soviètica ¿És possible engegar en sis mesos una operació electoral i d’agitació contra el règim de Putin, que segons un últim sondeig té el suport del 74% dels russos? Això és el que s’està debatent, però ara com ara no és versemblant que els hereus de Rússia Democràtica siguin capaços de saltar el mur putinista i ocupar un tram de l’hemicicle de la Duma.

I sembla que això ho té clar Grigori Iavlinski, el líder històric social-liberal que la tardor del 1991 es va deixar la pell suplicant inútilment als poders econòmics occidentals un Pla Marshall que fes més suportable i reconduïble la caiguda a trossos de l’URSS. Iavlinski n’ha vist tantes al llarg dels últims vint-i-cinc anys que sembla albirar que l’erosió i trencament del putinisme representarà un lent i dolorós procés socioeconòmic i polític. Un procés de pedra picada. Possiblement, un cop més, els russos hauran d’experimentar la síndrome anunciada per l’historiador Natan Edelman: les transformacions promogudes des del poder acaben debilitant-se i estancant-se fins a esquerdar-se i caure. I torna a començar. Tot apunta que aquest és el recorregut que espera a la transformació pretesament reformista i alhora autoritària engegada per Putin. ¿Hauria pogut ser d’una altra manera?

La modernització que no ho ha sigut

Fa exactament deu anys personalitats gens sospitoses d’antidemòcrates van apostar pel que creien que era la modernització engegada per Putin. En una declaració publicada el febrer del 2006, l’acadèmica i sociòloga Olga Kriixtanóvskaia, fent un esforç d’equidistància entre la resignació i el pragmatisme, escriu: “Per molt dolentes que siguin les eleccions russes, la gent tria. Per molt dolents que siguin els nostres tribunals, hi recorrem cada cop més per defensar els nostres drets. Per autoritari que sigui l’estat rus, la societat, malgrat tot, camina cap a la democràcia”. Olga Kriixtanóvskaia va fer d’assessora del Kremlin fins que es va adonar que ningú li feia cas i el 2011, quan el kagebisme es va imposar per sobre de les expectatives liberalitzadores del president Medvédev, va decidir no tornar-hi més.

Amb el 74% de suport a Putin no es pot dir que la societat russa camini cap a la democràcia ni que la justícia funcioni. Ans al contrari, els tribunals han continuat atrapats en la densitat imposada pel Kremlin. A hores d’ara no s’ha aclarit l’assassinat del líder opositor Boris Nemtsov, abatut fa un any, i tots els indicis apunten a una obstaculització sistemàtica des del poder. Rússia viu en un cabdillisme que no permet líders rivals i això ho saben molt bé tant Alexei Navalni -l’advocat activista que va dirigir les protestes del 2011 i ara inhabilitat- com Mikhaïl Khodorkovski, el magnat exiliat que va pagar amb deu anys de presó haver desafiat Putin. Khodorkovski manté un inquietant silenci a l’exili més enllà dels debats dels dissidents de Moscou sobre la possibilitat de crear un front opositor o no. La seva ombra plana però no acaba d’aterrar, potser esperant que la crisi econòmica vagi erosionant els percentatges de suport al putinisme i generi més escletxes polítiques, socials i econòmiques. Un escenari semblant al que probablement té al cap Grigori Iavlinski.

stats