Publicitat
Publicitat

WASHINGTON DIRECTE

Lincoln i el desig de llibertat

Pare de la pàtriaLincoln seu entronitzat al Mall de Washington, visitat diàriament per escolars nord-americans en viatge d'estudis a la capital de la nació, allà on s'alcen els altars de la pàtria als pares fundadors i als prohoms que van contribuir a fer la Unió més perfecta. Ara Abraham Lincoln ha baixat fins al cel·luloide de la mà de Steven Spielberg, i una emoció recorre les sales.

Aquests dies, un president dels Estats Units omple les pantalles de tot el país. Se l'ha vist enfadat, presidint una tensa reunió a la Casa Blanca, perdent els nervis i assenyalant amb el dit els seus col·laboradors mentre els crida: "Vull que aproveu aquesta reforma ara, ara, ara!" És un president que acaba de guanyar la reelecció i s'enfronta al bloqueig d'un Congrés sortint. És Lincoln, l'Abraham Lincoln dirigit per Steven Spielberg i encarnat per Daniel Day-Lewis.

La pel·lícula és senzilla d'argument, li sobren habitacions i li falten exteriors, però té dos mèrits indiscutibles: fer sorprenent i corprenedora una història de la qual tothom sap quin és el nus i el desenllaç, i el treball de Day-Lewis, que mereix l'Oscar.

Dijous Barack Obama va convidar l'equip principal del rodatge a una projecció privada al cinema de la Casa Blanca. Només va transcendir un comentari de la productora de la pel·lícula, Kathleen Kennedy, segons la qual Obama es va "emocionar increïblement". Quan s'és el primer president negre dels Estats Units, veure, encara que sigui en la ficció històrica, el president que esmena la Constitució i prohibeix l'esclavitud ha de provocar una íntima commoció de deute i agraïment.

Lincoln (la pel·lícula) transpira la dignitat d'aquells moments escadussers que redimeixen la massa sovint miserable història del gènere humà. Lincoln i l'emancipació dels esclaus en un cantó, i Hitler i els camps d'extermini nazis en l'altre.

El film és un homenatge a la clarivident obstinació de qui entén, abans que els seus contemporanis, que els sis-cents mil morts de la Guerra Civil (1861-1865) no hauran servit per a la pau, la unió i el futur del sistema democràtic si els esclaus no són emancipats, i que deixa per a la història una breu peça oratòria a Gettysburg, on amb menys de tres-centes paraules consagra els morts al "govern del poble, per al poble i pel poble, que no morirà mai de la terra".

A la vida hi ha pel·lícules, llibres, articulistes, programes de ràdio i TV, polítics, amics, col·legues d'aquells que aixequen el llistó de la teva existència per simple contacte, que fan sortir el millor de nosaltres mateixos perquè procuren caminar sempre pels cims elevats de la racionalitat, la cultura i la fraternitat. Justament tot el contrari de gent com Marcel·lí Iglesias i José Bono, que han vomitat sobre els nostres les paraules més miserables que s'hagin sentit en molt de temps. No són els primers, ni seran els últims, i per això mateix penso en l'enorme mèrit dels catalans que aquests dies ens espolsem com podem la pluja d'excrements que ens estan llençant des del sistema polític i mediàtic espanyol, mentre mirem de dirigir-nos amb un somriure segur cap a la nostra llibertat.

M'hauria agradat contribuir més a fer aquest camí, però em temo que, igual que a milers de compatriotes, no em serà possible. Falta una setmana per a les eleccions i ningú dels que conec a Washington ha rebut les paperetes per votar. Després d'haver complert ja fa dies amb una burocràcia impròpia de l'era digital, amb les instruccions d'ús plenes d'errors, que podrien invalidar el vot, els dies van passant amb esglai cada vegada que s'acosta la furgoneta del US Postal Service. Però sempre és una falsa alarma. El vot no arriba. Fa un any, a la meva família i a mi ja ens va ser arrabassat el dret a votar. Ara sembla que també en serem privats. Sí, encara queden uns dies, però aquesta incertesa no és lícita en una societat que es pretén democràtica i, sobretot, moderna.

Si algun sentit ha de tenir la construcció d'un estat propi ha de ser perquè ens encomani el desig de fer la feina ben feta, d'aspirar a la noblesa d'una justa i eficient organització social, de perdre de vista per sempre el truc, la trampa i la indolència clientelista del " vuelva usted mañana ".

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF