Publicitat
Publicitat

L’extrema dreta es converteix en un problema a l’exèrcit alemany

És habitual l’enaltiment del nazisme a les casernes i entre els militars

La caserna Marseille, situada a Appen, al nord d’Alemanya, és una de les set del país que encara deuen el nom a algun militar de la Segona Guerra Mundial. Concretament, va rebre la seva denominació el 1975 en honor al capità Hans-Joachim Marseille, considerat el millor pilot d’aviació de les tropes de Hitler.

A 46 quilòmetres de la caserna està situada la Universitat de la Bundeswehr (exèrcit alemany), a Hamburg, que porta el nom de Helmut Schmidt, el canceller socialdemòcrata que va governar el país entre el 1974 i el 1982. Precisament durant aquell últim any de mandat, Schmidt va acomiadar de cop 50 generals i va impulsar el conegut Decret de Tradició de la Bundeswehr, amb el qual es reglamentava que l’exèrcit alemany no podia utilitzar en cap cas com a exemple la Wehrmacht, el conjunt de forces militars germàniques de l’època del 1921 al 1945.

Aquest decret s’ha mantingut intacte durant més de 30 anys, però justament ara la ministra alemanya de Defensa, Ursula von der Leyen, s’ha decidit a posar en marxa un “procés de purga” que passa per la revisió d’aquella línia directriu, per la inspecció dels lideratges interns a l’exèrcit i pel canvi de nom de casernes com la de Marseille.

¿Però per què de cop i volta tot plegat? A finals d’abril va ser detingut un tinent de 28 anys, conegut com a Franco A., que va portar durant més d’un any una doble vida treballant en una unitat francoalemanya a Illkirch, a Alsàcia, i fent-se passar per un refugiat sirià en un centre d’acollida de Baviera en què es va poder registrar oficialment i va arribar a cobrar un subsidi estatal de 409 euros al mes. Franco A. i com a mínim un còmplice, també detingut, formaven una cèl·lula d’ideologia d’extrema dreta que havia aconseguit reunir armes i munició de l’exèrcit a l’espera de cometre atemptats, que volien atribuir a refugiats, contra personalitats com ara l’expresident alemany Joachim Gauck o el ministre de Justícia, Heiko Maas.

Amb el seu treball de màster el 2013, Franco A. ja es va reivindicar com un home amb conviccions radicals nacionalistes i racistes. Però cap dels seus superiors alemanys el va fer fora i es va acabar convertint el 2015 en soldat professional.

Després de l’escàndol, Von der Leyen va anunciar una sèrie d’inspeccions en centres militars. Un total de 41 objectes de devoció de la Wehrmacht van ser requisats de les casernes i altres béns immobles de l’exèrcit. Aquests registres també han tingut conseqüències precisament a la Universitat Militar Helmut Schmidt. Justament una fotografia en què l’excanceller apareix de jove amb l’uniforme de l’exèrcit nazi es va retirar el cap de setmana passat d’un dels passadissos de la residència estudiantil en què feia anys que estava penjada. Els estudiants tenen prohibit parlar-ne, així com els soldats professionals.

L’altra universitat de l’exèrcit que hi ha Alemanya, concretament a Munic, també va informar els seus alumnes a través d’un correu intern que “a causa dels esdeveniments actuals” s’havien de retirar ràpidament de les sales de servei i de les habitacions els símbols i objectes que puguin tenir relació amb l’època nazi. ¿Però es poden prendre seriosament les inspeccions mentre la policia militar alemanya llueix a les seves boines les paraules en llatí Suum Cuique (a cadascú el que és seu), manllevades pels nazis i reproduïdes en alemany a la porta del camp de concentració de Buchenwald? El Süddeutsche Zeitung informa que el servei militar d’intel·ligència (MAD) està investigant quatre estudiants d’aquesta universitat per presumpte implicació amb moviments d’ultradreta.

Un alumne informa de forma anònima aquest diari que en vespres de borratxera alguns camarades canten antigues cançons militars. No de la dictadura nacionalsocialista, perquè estan completament prohibides, però sí les que després de la Segona Guerra Mundial es van modificar amb algunes estrofes però sonen com abans del 1945. La qüestió del que es permet i del que no depèn del que decideixin els superiors del centre militar. Per a alguns exhibir records de la Wehrmacht a les parets no és una glorificació del nazisme sinó un enaltiment de la superioritat militar en un moment en què justament s’acusa Ursula von der Leyen d’haver afeblit l’exèrcit.

La ministra de Defensa ha impulsat campanyes de captació de soldats un cop que ja no és obligatori a Alemanya complir el servei militar. La titular del govern de Berlín s’ha esforçat a fer atractiu l’exèrcit: s’han millorat els salaris, s’han implementat setmanes de 41 hores de feina, hi ha servei d’atenció a nens en casernes i una quota de dones en posicions de lideratge. Les últimes crítiques de Von der Leyen contra la falta de sensibilitat històrica de l’exèrcit no han agradat gens als militars. Enmig de la crispació, una cosa és clara: Alemanya té una societat que no coneix els seus soldats.