Le Pen i Macron, dos falsos ‘outsiders’ en la cursa de l’Elisi
La candidata ultradretana s’apropia del vot obrer i antiglobalització a la ciutat del seu rival
ParísEls dos candidats que s’enfronten en la cursa cap a l’Elisi ideològicament estan als antípodes gairebé en tot. Però en una elecció binària com la de la segona volta, el pastís electoral és el mateix. La pugna és difícil i estranya, com es va veure ahir a Amiens, la ciutat natal del candidat, quan Le Pen es va presentar per sorpresa a la planta de Whirlpool per veure’s amb els treballadors en vaga que, des de fa setmanes, protesten per la deslocalització de la producció a Polònia. La candidata va guanyar el seu rival per la via de presentar-se com a defensora de les víctimes de la deslocalització i, de passada, va prendre el protagonisme a Macron a casa seva, ja que la fàbrica és a Amiens, la ciutat natal de l’exministre d’Economia. Però encara hi ha més. Macron es reunia a porta tancada amb el comitè d’empresa i en anar a la planta va ser rebut amb escridassades i xiulades.
Malgrat les diferències, Emmanuel Macron i Marine Le Pen tenen una cosa en comú: les ganes d’encarnar la ruptura del sistema establert. Tot just classificat per a la segona volta, Macron es va definir com el canvi “de cara de la vida política”, mentre que la presidenta del Front Nacional es proclamava com “l’alternativa, la real”. Si bé és veritat que són dues figures relativament noves en la primera línia política i que han aconseguit destronar el bipartidisme que ha governat França en els últims 50 anys, ¿es pot dir que Macron i Le Pen representen realment la renovació?
“Ni Macron ni Le Pen són outsiders ”, explica a l’ARA el sociòleg francès Nicolas Framont. “Aquest joc antisistema és una de les grans estafes de la vida política francesa d’aquests últims anys”, opina Framont, professor a la Universitat de París-Sorbona. “Intenten fer-se passar per la solució de cara a un canvi, però ni l’un ni l’altre pensen qüestionar les institucions centralitzades i monàrquiques de la República ni el control de les altes esferes econòmiques sobre les decisions polítiques”, que “podreixen la democràcia francesa”, diu.
Marine Le Pen és l’hereva d’una dinastia que ha representat el nacionalisme ultradretà xenòfob en el paisatge polític des dels anys 80, malgrat l’estratègia de rentat de cara que la benjamina del clan dirigeix contra vent i marea des de fa més de deu anys. El 2002, després de la derrota de Jean-Marie Le Pen amb Jacques Chirac en la segona volta, Le Pen filla ho va veure clar. “Les nostres idees progressen, però [Jean-Marie Le Pen] no podrà guanyar fins que el Front no sigui vist com un partit polític normalitzat”, va concloure llavors Marine, segons explica Olivier Beaumont en el seu llibre Dans l’enfer de Montretout, que relata “l’infern” de la mansió del clan.
La supressió de les sigles
Les continuades sortides de to de Le Pen pare van abocar la filla a desterrar-lo del partit. Des de fa temps ella és només Marine. La cirereta al pastís es l’ excedència temporal que s’ha pres de la presidència del FN i que per a la segona volta la seva foto electoral és una imatge d’ella davant d’una prestatgeria plena de llibres, sense cap referència al partit ni al seu cognom. “No soc res més que una candidata a les presidencials”, va assegurar. La idea és ampliar el seu electorat, atraient els que no simpatitzen amb les sigles.
“Vostè encarna una espècie de contestació del sistema i de renovació, però a la vegada tothom sap que en forma part -va etzibar un ciutadà a Emmanuel Macron en una visita de campanya al municipi de Clermont-Ferrand-. De fet, vostè és un producte del sistema”, li va acabar dient l’home. “Vull canviar el sistema, però s’hi ha d’entrar per fer-ho”, va replicar-li Macron, que ha sigut ministre d’Economia d’Hollande i banquer a Rothschild i s’ha diplomat a les escoles més prestigioses.
Els suports del socioliberal també representen una arma de doble tall per a la renovació democràtica que vol conduir, ja que molts provenen de les elits. Macron també diu que vol “construir una nova majoria de govern i transformació, formada per noves cares i talents”, afirma referint-se a les eleccions legislatives del maig. Si bé és cert que el socioliberal ha anunciat que la meitat dels candidats a les 577 circumscripcions provindran de la societat civil, s’imposa la pregunta d’on sortiran els més de 250 diputats que li fan falta. De moment ja se sap que alguns portaran l’etiqueta del centrista François Bayrou.
En realitat, la voluntat dels dos candidats d’encarnar la renovació, l’autèntica, sembla, doncs, una mera il·lusió.
Mélenchon rebutja dir a qui votarà en la segona volta del maig
A l’esquerrà Jean-Luc Mélenchon sembla que no l’afecten les crítiques pel seu silenci sobre a qui donarà suport en la segona volta. Mélenchon, que va quedar quart en primera volta, per davant del candidat socialista, no farà pública la seva opció personal fins que passin les eleccions del 7 de maig. El portaveu de la formació que lidera, La França Insubmisa, ha reconegut que dins de la formació hi ha diversitat d’opinions sobre què s’ha de fer. Amb tot, l’única consigna és “cap vot per a Marine Le Pen”, però a banda d’això, els insubmisos tenen llibertat per triar la papereta del candidat socioliberal Emmanuel Macron, votar en blanc o abstenir-se.
Per contra, l’expresident Nicolas Sarkozy s’ha apuntat al corrent Macron, en anunciar el seu suport. Cap sorpresa. El conservador va justificar el seu vot com un acte de “responsabilitat”, malgrat dissentir de Macron, per frenar la candidata ultradretana.
