27/01/2013

L'ambició descoberta d'Obama

3 min
Obama intenta espantar una mosca durant un discurs.

Durant la campanya del Yes, we can del 2008 i els primers mesos a la Casa Blanca, Obama se sentia exultant i poderós, com Leonardo di Caprio a la proa del Titanic . Era comprensible: la seva presidència havia estat rebuda per dos milions de persones entregades al Mall i una matinada del 2009 van despertar-lo amb la notícia que Oslo li havia concedit el Nobel de la pau, quan encara no havia fet res per merèixe'l.

Va somniar a convertir-se en el primer president postpartidista de l'era moderna. "No hi ha estats blaus ni vermells, sinó els Estats Units", deia. Però totes les forces conservadores van aliar-se per presentar-lo com un dimoni estranger que posava en risc la idea d'Amèrica. I mig se'n van sortir. I Obama va despertar del seu somni unificador, i es va jugar la reelecció des del centreesquerra. I va guanyar.

Dilluns passat, en el discurs de segona presa de possessió, Obama va reconduir els seus somnis de posteritat. Ho va fer renunciant a paràgrafs inspiradors de l'estil Kennedy/Sorensen, o a frases rodones com les de F.D. Roosevelt. Ni tan sols va passar comptes amb la dreta. Senzillament va afirmar-se com el referent progressista per al futur, igual com Reagan ho és encara, 25 anys després, per als conservadors.

Obama vol ser (i va pel camí d'aconseguir-ho) el Reagan del progressisme. Al primer que vaig sentir traçar el paral·lelisme va ser al periodista Jordi Pérez Colomer, en la transmissió del 3/24, i com més rellegeixo el discurs de dilluns, més clar em sembla que -ja que Obama no ha aconseguit ser el president de tots els americans- vol transcendir com un president amb una visió (i una política) per a tots ells.

Va ser un discurs delicat perquè Obama va afirmar-se en la seva visió progressista de la societat: reconeixement dels drets homosexuals, d'igualtat de la dona, de protecció de l'estat del benestar, d'inclusió dels immigrants, de renúncia a la guerra perpètua.

Va ser un discurs intel·ligent perquè, conscient que hi ha una Amèrica que no troba gens americans cap d'aquests objectius, Obama va connectar les seva visió amb la dels pares fundadors. Va dir al país que no hi ha res més americà que la igualtat d'oportunitats. I no una igualtat graciosament concedida per les sobres del conservadorisme compassiu, sinó garantida per la llei i per l'estat. Obama va dir als americans que l'única manera de continuar sent We the people i assegurar el dret constitucional a la felicitat, és res més americà que un estat disposat a vetllar per la justícia social.

Per això va ser un discurs ambiciós, perquè aspirava a canviar els marcs mentals. Quan va recordar "els nostres germans gais i lesbianes" o l'obligació de lluitar contra el canvi climàtic, estava fent pujar amb ell a la tribuna del Capitoli les inquietuds de les futures generacions i les posava a discussió nacional, com a nova centralitat política.

L'Amèrica de demà

Demà passat Obama canviarà el Mall de Washington pel Del Sol High School de Las Vegas, que té com a lema "Optimisme, modèstia i resultats". El típic institut ple de fills d'hispans, alguns dels quals potser ni tan sols tenen papers, i que després d'haver-se escolaritzat als EUA podrien acabar sent expulsats. L'institut on les Yoani Pérez i els Kevin Gutiérrez aprenen l'anglès que no parlen a casa. Amèrica n'és plena i els seus fills ompliran l'Amèrica de demà. Per això Obama volarà a Nevada a anunciar al país que comença el debat per una històrica reforma immigratòria.

I després de la derrota del novembre, potser també hi començaran a volar els republicans disposats, com va dir abans-d'ahir el governador republicà de Louisiana, Bobby Jindal, a "no ser més el partit estúpid, simplista, que insulta la intel·ligència dels votants".

stats