El triomf d’Angela Merkel ja està anunciat. Les eleccions de diumenge a la cancelleria seran, sobretot, l’inici del final de l’era merkeliana. Una quarta legislatura consecutiva per a la primera dona al capdavant de l’Alemanya reunificada. La constatació que els alemanys prioritzen l’estabilitat d’un lideratge que ha perfeccionat l’estratègia de fagocitar tot l’espai polític de les forces que l’envolten. Angela Merkel és la líder reticent que mana i s’imposa des de la discreció i el control dels temps; la líder “merkiavèl·lica”, com la va batejar Ulrich Beck; la líder indispensable per a una Europa sense més alternativa que el guió escrit unilateralment per Berlín des dels inicis de la crisi. Tampoc l’expresident del Parlament Europeu, el socialdemòcrata Martin Schulz, ha aconseguit erigir-se en alternativa. I ara, la gran incògnita d’aquestes eleccions és quin o quins partits polítics formaran govern amb la seva CDU després del 24.
Quin haurà estat l’abast real de l’efecte Schulz? Els analistes diuen que si l’SPD aconsegueix superar el 23% dels vots (ara les enquestes li donen un 21%) és molt probable que els socialdemòcrates reeditin la Gran Coalició. En canvi, si els números de l’antic president de l’Eurocambra són decebedors, els socialdemòcrates -que durant la crisi a l’eurozona no es van desmarcar de les tesis merkelianes- podrien argumentar que el cost electoral de viure a l’ombra de la cancellera és massa alt per a un partit que aspira a recuperar el poder federal.
L’altra incògnita és la recuperació dels liberals (FDP), que durant dècades van actuar de partit frontissa en coalicions a dreta i esquerra, i van acabar fora del Bundestag. Però les possibilitats dels futurs companys de viatge de Merkel dependran, sobretot, de l’entrada dels populistes d’Alternativa per a Alemanya al Parlament. Per primera vegada, l’AfD tindrà poder, escons i diners, i l’abast d’aquesta victòria moral i política de la ultradreta restarà capacitat de joc als seus contrincants. Els populistes estan fora de qualsevol ball de sigles però podran ser decisius a l’hora d’obligar Merkel a haver de buscar-se més d’un soci de govern per fer majories.
Angela Merkel va començar en política com “la noia” de Helmut Kohl. Els alemanys l’han convertit en “la mare” ( mutti ) del seu conservadorisme social, la cancellera que ha eixamplat al màxim el consens central de la política alemanya. Alguns adversaris, però, l’han arribat a anomenar “la viuda negra” per la seva capacitat d’eliminar socis de govern -ho saben molt bé els liberals i més d’un líder socialdemòcrata.
Finalment, sense el pes de les eleccions alemanyes sobre una política europea en compàs d’espera, el debat sobre les pròximes reformes comunitàries també podrà començar. La nova entesa franco-alemanya, però, encara s’ha de concretar. Després de la victòria d’Emmanuel Macron a les presidencials franceses, el setmanari Der Spiegel es lamentava que, de cop, França s’erigís en la salvadora d’Europa si Alemanya haurà de ser qui pagui.
La victòria de Merkel serà un reconeixement a la seva capacitat de gestió, però l’Europa i l’Alemanya postcrisi necessitaran sobretot visió. Una idea de futur i molta flexibilitat per superar la doctrina de l’austeritat i curar ferides internes. “Qui tingui visions que vagi al metge”, va dir el canceller Helmut Schmidt el 1980. El perfil baix d’aquesta campanya no pot marcar la quarta legislatura Merkel.
