Publicitat
Publicitat

WASHINGTON DIRECTE

Una Església tocada i bel·ligerant

Quan d'aquí uns dies el camarlenc anunciï l'" habemus papam !", no pronunciarà a continuació el nom de cap dels onze cardenals dels Estats Units. Els experts en geopolítica vaticana hi estan d'acord: mentre Washington sigui la superpotència, Roma no escollirà com a successor de Sant Pere cap dels seus prínceps nord-americans. Per més que representin el segon grup nacional més nombrós del conclave, només superat per l'esquadra italiana, la nacionalitat americana connotaria de manera inconvenient un pastor amb vocació universal. A més, els cardenals dels Estats Units no ocupen càrrecs importants a la cúria, que és, de fet, l'equip més potent sota els frescos de la Capella Sixtina.

I això que l'Església catòlica nord-americana és influent. Una quarta part del país es declara catòlica (uns 75 milions) gràcies, en part, a la injecció demogràfica hispana que està convertint els bancs de les esglésies en un aiguabarreig de cabells blancs i pells morenes. Per això, la Conferència Episcopal Americana és particularment progressista en la defensa dels immigrants.

En tota la resta, és desacomplexadament obedient. Quan es va presentar la reforma sanitària d'Obama, l'Església va enfrontar-se al president per no haver d'incloure els tractaments amb anticonceptius en la cartera de prestacions de les mútues que contracta per al seu personal femení a hospitals o escoles. A Sant Esteve Màrtir, una parròquia de l'avinguda Pennsilvània pròxima a la Casa Blanca, la litúrgia dominical és vibrant: l'orgue i el cor són una delícia, els seglars que llegeixen les lectures i administren la comunió han passat el corresponent curset, es respira l'encens i la missa llisca ben engreixada fins a l'"aneu-vos-en en pau", amb el capellà a la vorera, vestit amb els ornaments, encaixant la mà dels feligresos tot desitjant-los un bon diumenge. Això sí, no hi sentireu mai un sermó que connecti l'Evangeli amb la guerra, amb Wall Street o amb la passió per les pistoles. Les veus discordants s'han anat apagant, i només se sent la protesta del col·lectiu de les monges, cada cop més envellit, que ha passat de rebre Joan Pau II el 1979 amb una llista de greuges a ser acusat pel Vaticà el 2012 de "feminisme radical incompatible amb la fe catòlica" en haver defensat, entre altres causes, l'ordenació de les dones i els sagraments per als homosexuals.

La cara més coneguda de l'episcopat nord-americà és el seu president, Timothy Dolan, cardenal arquebisbe de Nova York, que la matinada de la renúncia papal va ser entrevistat als principals platós del país. Dolan s'hi troba a gust entre càmeres, i és seva la frase: "Diria que els que em consideren papable són gent que ha fumat marihuana". El 21 de febrer d'enguany Dolan va reunir-se amb els advocats de les més de 500 víctimes de presumptes abusos sexuals a menors a l'arxidiòcesi de Milwaukee, que va dirigir entre el 2002 i el 2007. Dolan va publicar els noms dels capellans agressors, però es discuteix si primer els va encobrir.

Més difícil és la posició del cardenal Roger M. Mahony, exarquebisbe de Los Angeles, de qui està documentat per la justícia que va encobrir almenys un cas de pederàstia. Després Mahony va rectificar, i el 2007 va firmar un acord de 660 milions de dòlars com a compensació a les víctimes. No queda clar que no acabi sent perseguit penalment. Mahony fa el cor fort, aquests dies, tuitejant des de Roma.

Malgrat tot, l'Amèrica del Nord podria donar un papa: el quebequès Marc Ouellet, de 68 anys, que viu a Roma des de fa vora tres anys, quan Benet XVI el va nomenar prefecte de la congregació dels bisbes. Va ser professor en diversos seminaris de Colòmbia, domina sis idiomes i la comunicació pública. Com la resta de companys de consistori, considerar-lo un cardenal conservador seria redundant.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF