13/10/2016

Descomposició francesa

3 min

El circ electoral ha arrencat a França amb un primer debat a set per escollir el futur candidat de la dreta a la presidència de la República. La tensió prèvia, les agressions polítiques i missatges confusos dibuixen ja, abans de començar, una escena trencada, de traïcions internes i duels d’egos. El sistema polític francès és “ranci”, “obsolet”, “sense imaginació ni energia per reinventar-se”, es lamentava fa setmanes el diari Le Monde. La dreta ha marcat, de moment, l’agenda. La campanya es decidirà sobre el debat de la identitat, reconeixia el primer ministre Manuel Valls, arrossegat pel debat mediàtic. Un duel de presidencialismes xenòfobs podria emergir en l’horitzó més fosc de la política francesa.

Un Nicolas Sarkozy cada cop més impopular s’ofereix com a alternativa al Front Nacional amb un discurs lepenista d’autèntica extrema dreta, abraçat altre cop a la seva idea d’identitat, a l’enduriment de la concessió de la nacionalitat per als estrangers i la persecució -fins a la inconstitucionalitat, segons li diuen des del govern- de tota persona sospitosa de tenir algun lligam amb el jihadisme. Sarkozy s’autoanomena portaveu de la “majoria silenciosa”, de la “França real” i clama contra les elits. El centrisme i la socialdemocràcia miren cap a Alain Juppé.

Marine Le Pen, amb la força de les enquestes a favor i el debat polític instal·lat al seu terreny, només s’ha de limitar a amagar el logo del partit en campanya -com ja prova de fer- i jugar la carta de la moderació.

La crisi política francesa sobrepassa la dreta. Mentre editorials i analistes escriuen sobre el “crepuscle del quinquennat Hollande”, el president -sense anunciar candidatura- va desplegant, a poc a poc, tots els eixos de la seva cada cop més que probable campanya. Hollande, el president més impopular de la V República, vol aspirar a la reelecció.

Divisió a l’esquerra

El seu és un règim en descomposició. Desenes d’alts càrrecs han abandonat el vaixell els últims mesos. L’exministre d’Economia Emmanuel Macron es va convertir, aquest estiu, en la deserció més sonada del govern. Amb un moviment polític propi anomenat En Marxa, encara en estat embrionari, Macron ha començat a bastir discurs i suports, amb promeses de superar l’eix dreta-esquerra i denunciant els mals d’un estat que considera cada cop més limitat. Macron carrega, des del centre, contra el sistema, de la mateixa manera que Sarkozy assegura fer-ho des de la dreta. Fan bandera de la contestació contra les institucions i els partits tradicionals mentre aspiren a liderar la màxima institució de l’estat.

Convertit en un nou “monstre polític” -segons l’ha batejat Jean-Luc Melénchon- fill de la incapacitat d’Hollande, Macron se sumarà a unes primàries a l’esquerra que comptaran, com a mínim, amb sis candidats. I com més es fragmenti el vot de l’esquerra, més oportunitats tindrà Le Pen de passar a la segona volta -ja es va viure el 2002 amb el PS de Lionel Jospin fora de joc, fent una crida a votar Chirac amb la pinça al nas.

Qui oferirà el candidat amb més credibilitat per a un país en estat d’emergència? Qui pot vèncer Marine Le Pen sense encomanar-se a la seva agenda si totes les forces polítiques es pregunten avui què vol dir ser francès? Serà difícil evitar que aquesta campanya esdevingui un duel d’autoritarismes.

stats