16/02/2017

Condemna grega

3 min

Els últims sis anys Grècia ha tingut set governs diferents -de dretes, d’esquerres i un executiu tecnocràtic imposat des de Brussel·les-; entre el 2012 i el 2016 ha tingut fins a nou ministres de Finances, algun dels quals no va durar més d’unes setmanes; la seva economia s’ha contret un 25% des del 2008; les inversions han caigut un 60%, i el nivell d’atur -encara per sobre del 23%- continua sent el més alt de l’eurozona. El país s’acosta inexorablement cap a l’equador que marcarà que aviat haurà passat més anys sota tutela de la unió monetària que no pas com a membre de ple dret del club de l’euro. La crisi grega sembla una condemna a perpetuïtat, llastada per un deute (ja del 180% del PIB) que l’últim informe del Fons Monetari Internacional, fa poc, qualificava d’“insostenible” i abocat a una “via explosiva”.

Ja fa temps que l’FMI ha admès el fracàs dels programes de rescat internacionals per recuperar l’economia grega. El Fons amenaça ara que, sense una reestructuració real del deute, no es vol comprometre a posar ni un euro més en aquest ofec a càmera lenta. En una mena de bis permanent, Grècia ha de fer front, a l’estiu, al pagament de 7.000 milions d’euros d’interessos de préstecs anteriors que deu als seus creditors, i el país torna a amenaçar amb la fallida si no li arriba ajuda internacional. L’eurozona exigeix, a canvi, que Atenes aprovi noves retallades, però el primer ministre, Alexis Tsipras, es nega a anar més enllà del que ja hi havia compromès. Dilluns que ve hi ha Eurogrup a Brussel·les i les negociacions prèvies d’aquests dies recorden la crisi de l’estiu del 2015 quan el Grexit -la sortida de Grècia de l’euro- es va convertir en una amenaça real. El pare d’aquesta idea, el ministre de Finances alemany, Wolfgang Schauble, l’ha tornat a treure del calaix.

El calendari electoral ho complica encara més. La França d’Hollande és massa dèbil per negociar, i a les enquestes Marine Le Pen surt cada cop més enfortida. El president de l’Eurogrup, Jeroen Dijsselbloem, és també ministre de Finances del govern holandès, que el 15 de març concorre a unes eleccions on la dreta euroescèptica i xenòfoba de Geert Wilders els avança en intenció de vot. A Alemanya hi ha un escenari semblant. El Parlament que surti de les eleccions a la cancelleria del setembre serà probablement més hostil amb Grècia que l’actual -on la Gran Coalició d’Angela Merkel domina prop del 80% dels escons-. L’entrada al Bundestag de la populista Alternativa per Alemanya i un possible retorn dels liberals -que fan campanya per la sortida de Grècia de l’euro- podria endurir encara més el discurs. En canvi, el candidat dels socialdemòcrates, el fins ara president de l’Eurocambra, Martin Schulz, s’ha pronunciat en diverses ocasions a favor d’alleugerir la pressió sobre els grecs, així que la seva posició a l’alça a les enquestes podria afavorir la negociació.

Els més optimistes apunten simplement a un allargament dels terminis de pagament. A cada nova crisi, però, creixen les veus que vinculen la quitança del deute grec al seu retorn al dracma. Ha arribat l’hora del “divorci amistós” -escriu Arnaud Leparmentier, director editorial de Le Monde i antic corresponsal a Brussel·les-, cal “tornar als grecs la seva llibertat”. Aquesta Unió Europea, en crisi permanent i en ple examen a les urnes, intentarà evitar un nou daltabaix grec, però això vol dir esquivar també qualsevol proposta mínimament agosarada que pugui fer sortir Grècia del pou.

stats