Publicitat
Publicitat

LA BATALLA PELS DINERS DE LA UE

Les divergències per retallar un pressupost comunitari de mínims bloquegen l'acord dels Vint-i-set

Cimera europea sense resultats

"Tampoc cal fer-ne un drama. Les negociacions sobre els pressupostos són complexes i acostumen a requerir dues rondes". Amb la seva habitual moderació, el president del Consell Europeu, Herman van Rompuy, treia ferro al fracàs d'una cimera europea que es va tancar sense resultats. Va ser impossible reconciliar les postures dels països rics -que volien incloure més retallades al pròxim pressupost comunitari- i els del sud i l'est del continent -que temien perdre les subvencions europees que els donen una mica d'aire en plena crisi. 27 postures dividides sobre com cal repartir el bilió d'euros del pressupost europeu per a la resta de la dècada (2014-2020).

Però Van Rompuy no era l'únic que va minimitzar la patacada, i tots els veterans de Brussel·les recorden que les negociacions per fixar el marc pressupostari de la Unió -les línies mestres que estableixen el màxim que es pot gastar cada programa durant set anys- sempre requereixen més d'un assalt. I sobretot quan hi ha postures irreconciliables.

Euròcrates, la dèria de Cameron

El sou dels eurofuncionaris va ser el cavall de batalla del primer ministre britànic, David Cameron, que, conscient que hauria de convèncer uns votants més euroescèptics que mai quan tornés a casa, volia poder cantar victòria explicant que havia imposat a Brussel·les el mateix rigor que regeix als comptes britànics.

Per això, el premier va insistir a retallar les despeses d'administració del pressupost europeu, que serveixen per pagar les institucions comunitàries, incloent-hi els salaris dels funcionaris, les seves pensions i les escoles dels seus fills. Unes despeses que, en realitat, no representen ni el 6% del pressupost.

I tot i que Cameron i els seus volien forçar una rebaixa de la factura administrativa, Van Rompuy no va recollir el guant i només va acceptar canvis menors, com augmentar la jornada laboral dels funcionaris i limitar les prejubilacions. Cameron, en veure que la proposta no contenia la retallada que reclamava, es va plantar, content -deia a la sortida- que altres socis, contribuents nets a les arques de Brussel·les, se sumessin a la seva lluita personal.

En aquest primer assalt, però, la cancellera alemanya, Angela Merkel, el pes pesant del bloc que vol limitar la despesa comunitària, va optar per no forçar la negociació. "Veig una bona predisposició a totes bandes", deia Merkel mentre ja pensava en la pròxima cita, a principis de l'any que ve.

Salvar els mobles

L'altra cara de la moneda són els països receptors de les ajudes, que temien les retallades del primer esborrany de Van Rompuy. Retallades que afectaven totes les partides del pressupost però, sobretot, les ajudes agràries i els fons de cohesió, que són els que més beneficien Espanya. Per això Madrid va fer front comú amb París -el principal receptor de subsidis agraris- i Dublín per intentar rebaixar la tisorada a la política agrària comuna.

El govern de Mariano Rajoy també va batallar per defensar els fons de cohesió, i va aconseguir suavitzar la temuda retallada de fins a 20.000 milions d'euros del primer esborrany, esgarrapant 2.750 milions per ajudar les regions més pobres de l'Estat. "Espanya se'n va de la cimera millor que com hi va entrar", va declarar Rajoy, satisfet.

Sense haver convençut ningú, Van Rompuy va plegar veles amb deures sota el braç: reprendre els contactes bilaterals amb tots els socis per elaborar una nova proposta. I, aquest cop sí, li tocarà cedir a les línies vermelles dels països més rics, assumint que només així, passant la tisora, aconseguirà esquivar el veto britànic. La nova proposta es discutirà en una cimera extraordinària a principis de febrer.