Brussel·les cura el dolor amb la teràpia de la unitat

Enviada Especial A Brussel·lesAmb llàgrimes als ulls, Brussel·les es va conjurar ahir per mantenir-se forta davant la barbàrie que, aquest cop, l’ha tocat de ple amb una cadena d’atemptats al transport públic que ha deixat almenys 31 morts i més de 300 ferits -61 en estat greu i 4 encara sense valorar-, segons l’últim balanç.

Els atemptats han sigut un cop molt dur per a una capital que fa mesos que se sentia en el centre de les amenaces jihadistes i patia les incomoditats i restriccions d’estar en alerta. Però com deia ahir la Fatima, reprimint les llàgrimes, “és fa difícil aturar qui vol matar i més qui vol morir matant”.

Durant tota la jornada, milers de brussel·lesos, visitants i turistes van fer teràpia comunitària a la plaça de la Borsa, un punt cèntric que aquests dies ha canviat l’alegria de l’oci per la consciència del terror i de la solidaritat. Com ja va passar a París, a la plaça de la República, la gent ha trobat en aquest punt de Brussel·les una mena de consultori espiritual per facilitar la catarsi nacional que eviti caure en el perillós camí de la xenofòbia i la divisió.

Ahir el cap del Consell Consultiu Musulmà de Bèlgica va trencar el silenci que en alguna ocasió ha seguit davant d’altres atemptats i va condemnar els “cruels atacs contra civils innocents”. Per a Assad Najeeb, un imam del barri de Dilbeek, els atacs no poden ser una excusa per a la islamofòbia i subratllava que als homenatges hi estan participant molts belgues de religió musulmana, un signe inequívoc que “no tenen por d’expressar el que pensen”.

“Jo sóc aquí per belga i per brussel·lesa”. Parla la Fatima, amb el cap cobert pel mocador islàmic i amb unes amigues amb hijab que assenteixen quan la senten com repudia els terroristes que actuen “en nom de l’islam” perquè, en realitat, reflexiona, no passen de ser la personificació del “terror” que amenaça “no només Europa, sinó que ataca Turquia, Mali, tots els musulmans”.

Espelmes, flors i banderes

Aquesta era també la motivació de la Sonia, una jove mare que commovia quan la veies abraçada als seus fills de sis i quatre anys, asseguts en un racó davant del centenar d’espelmes, flors i banderes que la ciutadania ha deixat en record i memòria de les víctimes dels atemptats. “El cor m’ha demanat venir perquè vull que els nens comprenguin que més enllà del dolor estem tots junts, i això és molt important, perquè Bèlgica és un país multicultural i ho ha de continuar sent”, deia amb la veu trencada i amb l’emoció del moment reflectida a la cara. “Ràbia? No, sento més tristesa perquè ens han colpejat ara a nosaltres però tot el món està amenaçat”, explicava.

L’amenaça continua a la capital belga, que ha de compatibilitzar els dies de dol amb el nivell màxim d’alerta. “Ara ja és la nostra normalitat”, confirmava el Jean-Pierre, un jove oficinista, mentre esperava amb molta paciència el seu torn perquè els soldats l’escorcollessin a consciència abans d’entrar al metro. El transport públic va recuperar amb limitacions i controls part del servei, a excepció de les estacions del voltant de Maelbeek, al barri de les institucions europees on es va produir una de les tres detonacions.

La policia i els soldats armats amb fusells i vestits amb l’uniforme de camuflatge patrullen els carrers del centre, per on també es veuen molts camions militars. Els atemptats han obligat a reestructurar línies i això fa que el servei se’n ressenti. “Normalment trigo menys d’una hora i avui ja en porto dues”, es queixava una usuària de l’autobús. A més, els usuaris de tren i metro han de passar per controls exhaustius que fa que es formin llarguíssimes cues a l’exterior, com la que ahir a la tarda hi havia a l’Estació Central, on la policia feia obrir totes les bosses i escorcollava els homes un per un. Tampoc no s’ha obert l’aeroport internacional de Zaventem, perquè els serveis de neteja encara hi treballen i no està previst que s’obri abans d’aquest dissabte.

Sense notícies dels sospitosos

La policia i el govern belga han de gestionar les crítiques internes i externes d’errors en la gestió d’una amenaça més present que mai després de saber-se que els jihadistes dels atacs a París, el 13 de novembre de l’any passat, eren de nacionalitat belga i, de fet, vivien al barri de Molenbeek i havien preparat els atemptats des d’allà.

L’amenaça era tan real que els autors de la cadena d’atacs a Brussel·les són deixebles d’un dels cervells de París, Salah Abdeslam, detingut en una batuda a Brussel·les la setmana passada. La policia va identificar ahir tres dels kamikazes i en busca un quart que no ha sigut identificat oficialment. Es tracta dels germans Ibrahim i Khalid al-Bakraoui, de 29 i 32 anys respectivament, que no tenen antecedents ni sospites de terrorisme, i Najib Laachraoui, de 24 anys, que se’l relaciona amb els atemptats a la capital francesa. Tots belgues. La pista sobre aquests individus la va donar un taxista quan va veure la imatge dels tres sospitosos carregats amb maletes a l’aeroport difosa després de les explosions. Eren els tres homes que havia recollit a primera hora del matí al número 4 del carrer Max Roos del barri de Schaerbeek. A l’interior del pis que suposadament havien ocupat els terroristes la policia hi va trobar material explosiu -s’apunta a una quarta maleta bomba que no va cabre al taxi-, una bandera de l’Estat Islàmic i un testament d’Ibrahim en què admetia la seva por per acabar els seus dies en una cel·la. Però al barri ahir ningú no els coneixia.

Schaerbeek intentava reprendre el seu ritme tranquil i gairebé renegava d’uns veïns ocasionals, que s’havien instal·lat en un edifici acabat de renovar i amb pocs llogaters més, un lloc ideal per passar desapercebuts. De fet, ni al kebab que hi ha just a la cantonada i des d’on es veu la finestra del menjador, ni al supermercat de l’altra banda del carrer encertaven ahir a donar detalls dels sospitosos. “Schaerbeek no és Molenbeek. Som un barri tranquil i segur”, deia el Youness darrere del taulell. El petit drama ara és per a la família colombiana que ocupa just el pis del costat dels terroristes. “Les meves filles estan terroritzades, no volen viure-hi més”, explicava el Jon Jairo, el pare.