El Brexit allunya el Nexit
El Brexit -el vot dels britànics a favor d’abandonar la UE el juny passat- ha refredat el Nexit -el debat entre els holandesos per organitzar el seu propi referèndum sobre la Unió-. Cinc mesos abans de les eleccions generals als Països Baixos i amb un frec a frec a les enquestes entre el populisme xenòfob de Geert Wilders i la formació liberal de centredreta del primer ministre, Mark Rutte, l’euroescepticisme holandès encara no ha entrat de ple en campanya.
Rutte, l’aliat més fidel de l’antic primer ministre David Cameron (amb qui intercanviava sovint SMS de “tonteries”, segons va confessar a la BBC), ha marcat de cop distàncies amb la nova inquilina de Downing Street. Cameron i Rutte volien menys Europa però no la sortida de la Unió. L’holandès vol reformar, aprimar i liberalitzar la UE però no acabar amb el projecte europeu.
La trobada de Rutte amb la nova premier, Theresa May, fa quinze dies, va ser, com a mínim, distant, i ni tan sols hi va haver cap declaració oficial a la sortida. El primer ministre holandès ha insistit que els britànics no haurien de formar part del mercat únic si no estan disposats a acceptar la lliure circulació de persones.
Aplanar el camí de Theresa May alimentaria l’euroescepticisme holandès, que ja va aconseguir una victòria significativa, fa uns mesos, en el referèndum contra l’acord d’associació entre la UE i Ucraïna. Va ser una primera demostració de força no vinculant però va deixar el govern en una situació delicada davant els seus socis.
Segons les enquestes, el vot anti-UE -en totes les seves formes- pot arribar a representar un 40% de la població holandesa. Després de veure el final abrupte del seu amic Cameron, Rutte sap que no té espai polític per jugar amb l’euroescepticisme i no sortir-ne escaldat. La incertesa britànica ha portat certa prudència a l’altra banda del mar del Nord.
Wilders, a judici
Si la retòrica contra Brussel·les encara no ha entrat en campanya als Països Baixos també és perquè, de moment, Geert Wilders no la necessita. El xenòfob líder del Partit de la Llibertat té, aquests dies, prou espectacle mediàtic garantit. Dilluns s’asseurà davant un tribunal acusat d’incitació a l’odi, per haver incitat els assistents a un míting de l’any 2014 a cridar que volien menys marroquins a Holanda. “Ens ocuparem d’això”, els va respondre aleshores el líder del PVV enmig d’un pèssim esclat d’eufòria. No és el primer cop que el jutgen. El 2011 la justícia holandesa ja va dictaminar que Geert Wilders tenia dret a expressar les seves idees polítiques, per repulsives que fossin.
Aquest cop, l’home que ha qualificat els joves immigrants de “terroristes de carrer”, les mesquites de “centres d’odi” i els demandants d’asil de “bombes de testosterona” torna a jugar la carta del “procés polític” per defensar-se. Geert Wilders es presenta com un líder perseguit per les elits per haver gosat dir el que -segons ell- pensen milions de persones. Amb aquest argument ha anat tensant, any rere any, elecció rere elecció, les costures del que és políticament incorrecte. El judici que comença dilluns, si té algun efecte electoral, serà el de consolidar la lleialtat dels seus votants.
