Blaus i esgarrapades
Que la realitat social russa alerti que el 40% dels crims i les agressions es cometen en el marc de la família no ha estovat el Kremlin a l’hora de despenalitzar la violència masclista en nom de la tolerància. Tolerància, això sí, aplicada sempre que l’agressor no reincideixi en un any. I que la pallissa que li serà perdonada sigui la d’un únic dia i cap altra més. Una formulació tecnicojurídica que gairebé s’autoconvida a ser llegida amb posat solemne, i inevitablement amb els budells remoguts.
Valentina Matvienko, Ielena Mizulina i Olga Batalania, les parlamentàries del partit putinista Rússia Unida impulsores de la reforma, s’han encarregat de fer-ne el màrqueting presentant-la com a mal menor: una pallissa que “només” hagi deixat un quants senyals no els sembla un delicte. “Només” una falta administrativa que -insisteixen- impedirà fractures i ruptures irreversibles. Es tracta de protegir la família, diuen.
Que tres parlamentàries s’hagin posat al capdavant de la despenalització de la violència masclista -elles s’estimen més dir-ne “domèstica”- no ha sigut gens casual. El poder putinista vol que siguin dones, compromeses socialment i políticament, les que defensin la unitat familiar en nom dels valors femenins de tota la vida. Com fa desacomplexadament la senadora Ielena Mizulina, sempre a punt d’exigir la repenalització de l’avortament i la persecució de l’homosexualitat.
És inevitable associar l’acceptació de cops i esgarrapades una vegada a l’any -només un dia- a aquella altra idea que durant els temps soviètics va vestir la festa del 8 de març, el Dia de la Dona Treballadora. Durant l’estancament dels anys 70, quan l’URSS començava a esquerdar-se, els homes continuaven oferint el 8 de març a les seves esposes i mares com una festa de descans total. Era l’únic dia de l’any en què les dones de la casa no havien de fer res. La celebració l’organitzaven ells, des de comprar i cuinar fins a netejar la casa. Però segons explica la crònica d’aquells temps soviètics, el dia assenyalat podia acabar a moltes cases en cridòria i disgustos quan molts d’aquells homes enjogassats i gens avesats a les coses de la llar acabaven donant més feina que no pas en treien.
Aquell 8 de març projectava la realitat social que s’havia volgut amagar durant dècades: les dones sortien de la fàbrica per anar a fer cua a les botigues i després cuinar, netejar i tenir cura dels fills. I potser també d’un pare o d’un marit alcohòlic. La imatge venerada de la cosmonauta Valentina Tereixkova, beneint l’abnegació femenina, no era diferent del missatge de dignitat transmès per Aleksandra Kol·lontai els primers anys de la Revolució. Advocacions amb més analogies amb la Mare de Déu que no pas amb un feminisme articulador de l’exercici de la llibertat.
De Stalin a Putin
Ara és el putinisme qui s’exhibeix com a referent de liberalitat quan recorda que l’exdona de Putin, Liudmila, de 59 anys, s’ha casat amb Artur Otxeretni, vint anys més jove. La Liudmila havia sigut menyspreada en públic pel seu marit, però no va ser tan maltractada com la Nadejda, la dona de Stalin, que va optar per suïcidar-se. Quan fa cent anys de la Revolució, a les dones russes els queda l’opció d’emmirallar-se en el suposat alliberament personal de la Liudmila, mentre la coreografia de les diputades i senadores Matvienko, Mizulina i Batalalina garanteix la pau familiar a canvi de cops, blaus i esgarrapades “només” una vegada a l’any.
