27/10/2016

Xarxes socials: altaveus per a l’estupidesa?

3 min

Els humans tendim a ser apocalíptics, a pensar que el futur serà pitjor que el present. De fet, tenim tendència a recordar el passat amb enyorança, ideant que els moments feliços van ocupar la major part del nostre temps. Res més fals. Vaig llegir, no sé on, que aquesta facilitat per recordar només els moments amables, aquesta amnèsia selectiva, era resultat de la sàvia evolució del cervell. Si els humans ho recordéssim tot no podríem suportar-ho. Viuríem sota una depressió estructural. Quantes males jugades ens va fer aquell individu amb el qual, potser, ens creuem sovint? I les marranades del familiar, ara esdevingut amable, amb el qual compartim taula el dia de Nadal? Definitivament, val més oblidar el que no és positiu. Pura supervivència.

D’aquesta tendència al pessimisme respecte al futur no se n’escapa ningú. Des de Thomas Malthus, que va assegurar que arribaria un moment en què la superfície terrestre no generaria prou aliments per a tothom, fins ara mateix, ple d’espavilats que donen la culpa de la mort del seu canari al canvi climàtic. Quan jo era petit, si feia mal temps quan no tocava -entre nosaltres tendim a sostenir que no fa el temps que correspon per a l’època-, els adults donaven la culpa a les proves nuclears d’americans i de francesos que aleshores sovintejaven. “On anirem a parar!”

Ara la moda consisteix a dir que la tecnologia ens amenaça cada dia més i que, en el futur, ens farà la vida impossible. No queda bé dir que la tecnologia, entre altres moltes coses, ha permès allargar l’existència, desmentir l’apocalipsi malthusiana o gaudir de moltes més coses que els nostres avis. No senyor. La tecnologia en mans de les multinacionals ens durà a la perdició -sembla que en mans de l’estat no és un perill, tant si es tracta d’un governant d’estètica Fernández Díaz com d’un enyoradís del tiet Ióssif Stalin-. Tothom apel·la a la intimitat perduda.

La culpa sempre la té algú altre -com correspon a una societat que ho espera tot de l’estat-. Però jo crec que la intimitat no s’ha perdut, sinó que s’ha llençat. Quan algú -amb mala fe i de manera absolutament reprovable- fa circular una fotografia que, ves per on, ha rebut, i en què apareix algú altre en situació compromesa, oblidem que aquella imatge ha estat, potser en un excés de confiança puntual, enviada o cedida de manera voluntària. Tinc un amic que, quan la seva filla arriba a casa amb amigues, les obliga a deixar el telèfon a l’entrada de casa. “Estic fins als pebrots de contemplar el menjador de casa a Instagram!”, em diu. Cadascú és responsable de la seva intimitat. I si una imatge o text que no hagi estat captat o copiat de manera il·legal circula per les xarxes és perquè el seu propietari n’ha iniciat la circulació.

Tots tenim algun amic o conegut que, al seu dia, va abandonar la petita població on vivia per tal de gaudir d’una vida anònima. El conegut safareig dels pobles és terrible. S’esbudellen els uns als altres sense commiseració. El fet, en la nostra cultura tan meridional, té una gran implantació. Fins i tot entre colles de suposats amics. Parlar, i sentir parlar, malament dels altres constitueix un esport nacional d’alta acceptació. I les anomenades “xarxes socials” -que no són res més que l’antic safareig de poble elevat de categoria perquè no tothom està disposat a reconèixer que és un neci- sovint no són res més que mals usos de la tecnologia, que hi és per ser utilitzada de manera suposadament enraonada. Però, esclar, els tontos d’ahir tenen ara la possibilitat de ser escoltats per milers, per milions de persones. Tothom té dret als seus minuts de glòria. O no? Ingents quantitats d’animalades, suposats pensaments profunds d’una superficialitat que fa feredat, afirmacions dignes d’adolescents rematadament infantilitzats... Tot això és expel·lit en 140 caràcters. I hi ha seguidors de qui ho produeix!

Pessimisme? No hi té lloc. I menys per donar-li la culpa a la tecnologia. Tot aquest xivarri, aquesta verbositat barroera, només influeix en aquells que sempre han estat disposats a escoltar-la. A les xafarderes de poble només els parava atenció qui volia. Que feien mal? Segur. Eren infatigables. Repetint banalitats malèvoles fins a la mort. El problema és que ara es té més capacitat d’amplificació, de fer xivarri. Tant com delit d’escoltar-lo, i permanentment si es vol. Sense descans. Aquí ha d’entrar en acció la capacitat de l’individu per triar. El futur no serà pitjor. I el passat no va ser millor. Sempre ens quedarà el dret a escollir. Prou que ens ho recorda l’Alexandre Dumas fill: “ Je préfère le méchant à l’imbécile, parce que l’imbécile ne se repose jamais ”.

stats