El català? Vostès mateixos
Durant una pila d’anys la població espanyola va viure, pel que fa a la seva reputació, de renda. Es va posar en pràctica aquella dita tan hispana de “cría fama y échate a dormir”. La Transició es va vendre com un acte èpic, sense comparació possible. Els fets, però, s’han encarregat de demostrar que les coses van sortir com van sortir perquè Espanya havia canviat... com havia fet tot el món. Sense voler restar importància als actors de l’època, podríem dir que la democràcia va arribar a Espanya perquè ja tocava -el tempo estava subjecte a la mort de Franco-. Com havia arribat a Grècia i a Portugal. Com va arribar uns anys més tard als països excomunistes. Perquè el feixisme i el comunisme van formar part de l’escenari europeu del segle XX, sense més recorregut.
La democràcia espanyola va esdevenir viable gràcies al pacte entre dos totalitarismes -el dia que el comunisme i l’exèrcit espanyol van passar a tolerar-se mútuament-. Possiblement aquesta és l’explicació de per què es mantenen determinats tics d’intolerància arreu. A dreta i a esquerra. A tot Espanya. A Catalunya també.
En general la Transició va produir lleis que, pel que fa a les reivindicacions històriques de Catalunya, van consistir en un reiterat “fem veure com si”. Així va ser amb l’Estatut, venut com una llei tan important que, fixa’t tu, era sotmesa a referèndum. Fins que l’any 2010 el Tribunal Constitucional va demostrar que tot era una pantomima. Com ara fer veure que érem una nació -altrament dita “nacionalitat”-. O fer-nos creure que el que havíem aconseguit amb el català no tenia rival quan, de fet, crec, ara seríem al mateix lloc amb qualsevol altre règim polític.
Llevat d’una actuació certament oportuna, una mena de gol marcat pel president Pujol a la porteria espanyola, com va ser la immersió lingüística, la resta d’actuacions han estat de fullaraca. Perquè les lleis espanyoles, ergo les catalanes, han estat simplement per “fer veure com si”. Un pur aparador que no permet cap joc.
Aquest seu columnista encara recorda el dia que es va aprovar una llei (que ja llavors vaig trobar ridícula) per la qual Gerona passava a dir-se Girona... a tot Espanya. No n’hi havia prou que en català es digués ella mateixa, oficialment, Girona. No pas com Londres, que els angloparlants, només ells, anomenen London, no senyor. Tots els espanyols diríem, a partir de llavors, Girona. I Lleida. Recordo els discursos al Congrés de Diputats. Gairebé feien saltar les llàgrimes. Quina tolerància! Quina capacitat de reconeixement! Bé, ¿saben quins efectes ha tingut aquella llei -a més de constituir una enorme animalada lingüística-? Doncs que al bell mig de les ciutats catalanes trobem senyalitzacions de trànsit que ens diuen com arribar a Zaragoza en lloc de Saragossa. Osca? Què vol dir Osca? ¿És, potser, una esferificació del Ferran Adrià? Nooo! És Huesca, però dit en la nostra llengua -alguns ja ho deuen haver oblidat, que d’això es tractava-. Perquè, esclar, aquella llei tan solidària tenia, lògicament, dos sentits. I, posats a fer l’imbècil, o juguem tots o estripem les cartes. Un autèntic exercici de simulació que, com sempre, només ha tingut uns perdedors.
L’altre dia vaig veure una pel·lícula a Netflix. Espanyola. Subvencionada per la Generalitat. Una producció del Grupo Planeta. Per ser més precisos, d’Atresmedia, aquest conglomerat madrileny que va tenir com a cadena d’origen Antena 3 -que, per cert, va ser adquirida pel Grupo Planeta gràcies a les ajudes de l’ICF-. El cas és que aquesta pel·lícula de què parlo es podia sentir en castellà però no en català. I això em va recordar una altra vexació: la del cinema. Per què a Catalunya no s’exhibeixen les pel·lícules en igual proporció (50%) de català i castellà? Per què no s’hi obliga per llei? I l’etiquetatge? Els asseguro que les multinacionals complirien les normes fil per randa -com succeeix en altres països-. Si aquestes coses ja no han tingut lloc és perquè el tractament oficial del català ha format part del “fem veure com si”. Cap interès.
No cal insistir que la situació del català, com tants altres aspectes lligats a la nació, només pot millorar amb una legislació que no estigui subordinada a l’espanyola. I el fet no hauria d’oferir dubtes. Alguns, hipòcrites professionals, diuen que això es pot aconseguir negociant amb Madrid. Ells saben que no. Que quaranta-un anys i mig després de la mort de Franco, i després d’haver-ho intentat diverses vegades, encara no es pugui parlar en català al Congrés de Diputats ja dona una idea del futur que li espera a la nostra llengua dins d’Espanya.
